dijous, 18 de setembre del 2014

Al mestre del meu fill, un subjecte amb autisme



La tornada a l’escola, és un moment molt important pel nostre fill i per a nosaltres. 
Intentarem explicar-li el perquè i veure si hi ha aspectes que podríem compartir i estar-ne d’acord.

Com a pares, en som conscients que el nostre fill no és com la majoria de nens que van a la classe. Hi ha diferències importants relacionades amb la seva manera particular d’entendre i situar-se en el món. Parlem de diferències respecte els altres i no de dèficits. 
El nostre fill potser que no pari atenció a les explicacions dels mestres, que no miri a l’altre quan li parlen, que no segueixi els aprenentatges que se li volen transmetre, que no es relacioni amb els altres nens, que no parli o que digui coses sense sentit, que no comparteixi els nostres valors, que s’angoixi sense motiu aparent, que no adquireixi els hàbits com la majoria de nens, i moltes coses més. Però tot això, no és degut a dèficits, mancances o incapacitats. 

Evidentment que no respon com a l’escola se n’espera de ell. Però, si no respon, no és per manca de capacitats, sinó perquè, bàsicament, entrar a respondre al que l’altre li demana, és per a ell com entrar en un terreny molt perillós i que no es pot permetre accedir-hi i, d’aquesta manera, poder mantenir la seva integritat subjectiva. No s’identifica amb els ideals que se li volen transmetre.

Es tracta, efectivament i en primer lloc,  d’un subjecte. No es tracta d’un autista de manual, buidat de la dimensió subjectiva. És un subjecte que està afectat d’autisme. L’autisme, forma part de la seva posició subjectiva. 

Ell té una manera particular d’estar i de construïr-se el món. 

A nosaltres, ens ha estat molt dolorós que de ben petit no ens mirés, no respongués als nostres reclams, no es dirigís a nosaltres per a assenyalar o demanar les coses que vol, que no adquirís els hàbits, que no resolgués les seves necessitats de manera satisfactòria, que no ens parlés o que rebutgés el nostre contacte. Però ens en hem adonat que no es tracta tant d’un rebuig deliberat cap a nosaltres com del que a ell li representa establir una relació amb l’altre, deixar-se afecatar pel món dels que parlem i arribar a establir lligams socials. Veiem que com més li volem insistir perquè respongui al que n’esperem de ell, més s’angoixa, ja que se li fa incomprensible el que se li demana.

Per altra banda, hem vist que si bé no s’interessa en alló que nosaltres voldríem, no vol dir que no tingui els seus propis interessos, interessos que queden fora del circuït de fer-los passar per la relació amb l’altre. Es pot interessar per coses que a nosaltres no ens criden l’atenció en absolut: que els objectes dels prestatges de casa sempre estiguin al mateix lloc, pot menjar iogurts si són d’una marca o color determinat i no d’altres, aprén lletres o números sense que ningú els hi hagi ensenyat, es manega a l’ordinador millor que nosaltres i ho ha aprés tot sol. 

Quan hem intentat forçar que aprengui les coses o impedir que faci coses que no tenen sentit per a nosaltres, sempre hem fracassat. Però quan hem intentat veure què està fent i ens hi hem mostrat interessats en les seves coses, hem vist que pot aprendre, i molt, a la seva manera. Quedem sorpresos per les coses que aprén tot sol. Hem arribat a la conclusió que totes aquelles coses que per a nosaltres són coses rares, per a ell pot ser la manera de fer-se una autoteràpia. 

Hem llegit experiències de persones afectades d’autisme i una d’elles afirmava que en la seva educació, el que havia necessitat era “un guia que em segueixi”. Ens sembla que això pot marcar una orientació en relació a com  situar-nos respecte el nostre fill. Si intentem seguir-lo i ens posem al seu costat, li pot anar bé per a fer el seu camí i disposar-se a acceptar alguna cosa que li vingui de l’altre. És molt important comptar amb la seva disposició.

Tot aixó ho expliquem perquè, per a nosaltres, ha estat força dolorós arribar fins aquí i voldríem que l’esforç que ens ha suposat, pugui tenir els seus efectes. Ens agradaria transmetre que ens sembla que hi ha camí per recòrrer amb el nostre fill -n’estem il·lusionats en veure que d’una manera particular s’està fent el seu món i nosaltres ens sentim més aprop de ell- i ens agradaria compartir amb el mestre i l’escola del nostre fill, aquesta experiència que està en marxa i de la que no deixe’m de sorprendre’ns. 

Sabem que en la nostra actualitat, a l’escola, se li està demanant molt i se la fa molt responable de l’educació dels nostres fills i, moltes vegades, sense disposar dels recursos o la formació específica. Ni l’escola té tota la responsabilitat, ni els pares ho podem tot, ni els nostres fills tenen tots els problemes. Cadascú tenim la nostra part i caldría que aquesta part es posés en joc. Estem disposats a parlar, plegats, d’aquests aspectes -no fàcils d’explicar en quatre paraules-, cosa que si pensem entre tots i comptem amb la part de cadascú, podem fer que les coses ens vagin millor. 

Gràcies per l’atenció i que tingueu un bon curs escolar !!

TEAcords
Associació de pares de nens amb autisme