Al principi la sensació era de desconcert, frustració i confusió al veure que les coses no eren com jo desitjava. Sempre esperes aquestes primeres paraules que no acaben d´arribar, aquest primer petó que costa molt rebre'l, aquesta primera mirada que t´arriba al cor...
Dia rere dia, vas veient coses que et fan sospitar, que tot no funciona com tenia que funcionar i comences a sentir aquesta veu d´alarma que et diu “alguna cosa no va bé”. En aquest moment apareix la por. Por de no saber com corregir situacions en les que mai havia imaginat trobar-me, inclús reaccions que no entens el perquè, ni tampoc saps on és l´error. Por a no saber què fer i com resoldre... por a no saber el que està passant. En definitiva, la por t´envaeix i després, tot seguit, és quan comença la preocupació. Et preocupes d´absolutament tot, no veus que res estigui bé i ja estàs cec davant de qualsevol actitud o situació.
Encara que hi hagin coses bones no las saps apreciar i vols que d'un dia per l'saltre despertis i tot fos com l´havies somiat. Però no, tot continua igual, l'angoixa és constant, tot és com sempre per molt que ho intentis... ho necessites i busques desesperadament respostes pel que està succeint. Aquí t'envaeix la desesperació, necessites que algú et doni una solució ja que veus que la situació se t´escapa... No saps què fer i neix la impotència ja que sents que no ho estàs fent bé, no compleixes el teu paper i estàs fallant en alguna cosa que ni tan sols tu saps.
Per fi algú et diu la paraula: autisme. Una resposta al perquè de tants dubtes i tantes confusions, una resposta que necessitaves ja feia molt de temps.
En aquest moment les sensacions són molt variades i podríem comparar-les com una espiral que dóna voltes entorn a tu. Per una part sents un gran consol en saber que tu no ho estaves fen malament i poc a poc la teva culpa comença a esvair-se de dintre el teu cap.
De cop i volta ... la ràbia, no la esperes, però comença a aparèixer. Un, mai pensa que res dolent li pot passar i que les coses sempre li succeeixen als demès sentint que és molt injust aquest camí que t´ha tocat recórrer. Un camí en el que al principi sents que ho fas sol i que ningú més que tu s'ha vist amb la “obligació” de recórrer ... Aquí et trobes amb la solitud.
Però saps què? A mida que vas fent aquest camí vas obrint els ulls i et vas adonant que no vas sol, en ell. Vas veient mica en mica que també hi ha coses bones i que no tot és tan catastròfic com ho veies al començament. Per aquest camí et vas enriquint d´infinitat de coses... et va transformant... et converteix en una altre persona.
Vas veient que els valors que adquireixes segurament per l´altre camí no els haguessis ni conegut i ... sí, comença lentament a aparèixer la calma, la esperança, l´alleujament ... Sí !!!... Mica en mica vas entenent tots aquells dubtes, ja obtens respostes i la teva lluita comença a donar els fruits. Sents que poc a poc les pedres que vas trobant pel recorregut les vas superant,
t'equivoques però tornes a començar, adquirint així un aprenentatge per continuar avançant amb més força si cal... No és fàcil, però cada cop, pots veure amb més facilitat la pedra abans d´ensopegar.
Sí, cal força, molta força, i la treus de no saps on. Lluites constantment i poc a poc la felicitat i la satisfacció de trepitjar amb fermesa fa que el teu somni comenci a fer-se real... encara que sigui un somni diferent. Tot comença a quedar-se enrere i totes les sensacions positives t´envaeixen i
t'envolten cada cop amb més intensitat.
María José Danoz, de l'associació TEAcords
