Iván Ruíz i Neus Carbonell, directors del Foro Autisme 2015, han elaborat un manifest en defensa de la lliure elecció de teràpies com, entre elles, la d'inspiració psicoanalítica, dins de l'àmbit de l'atenció pública de les persones amb autisme.
L'Associació TEAcords, estem plenament d'acord amb els criteris que s'exposen i considerem que cal donar-ne difusió a l'opinió pública perquè es puguin tenir en consideraciò.
Us presentem, a continuació, el text que han fet públic, comptant amb l'acord de la seva difusió.
Dirigit a l’Hble. Sr Boi Ruiz i García, Conseller de Salut; a la Hble. Sra. Irene Rigau i Oliver, Consellera d’Ensenyament; i a la Hble. Sra. Neus Munté i Fernández, Consellera de Benestar Social i Família; de la Generalitat de Catalunya
I en resposta a la
campanya de l’Associació Aprenem: “Prácticas
obsoletas en la atención pública del autismo en Cataluña” a Change.org
I. A FAVOR DE LES CAUSES LEGÍTIMES QUE DEFUGEN
L’AUTORITARISME
Reclams de solucions
reduccionistes per a problemes complexos. Aquest és el pendent que pren una societat, en aquest
cas la nostra, quan eludeix el debat de les idees. Si, a més, l’angoixa empeny,
aleshores apareixen actituds autoritàries que no accepten més que el silenci i l’obediència com a
resposta.
La campanya endegada per l’Associació Aprenem, amb l’objectiu
d’eliminar l’orientació clínica de la psicoanàlisi als serveis d’atenció a les persones amb autisme és, certament,
conductista. Voldria modificar la conducta d’aquells professionals i famílies que es mourien
cercant altres models teòrics i pràctics amb els
quals se senten més
identificats.
Entenem que aquesta
mobilització afecta, per descomptat, tots aquells professionals formats i orientats per
la psicoanàlisi,
però també tots
aquells d’altres orientacions—fins i tot cognitivo-
conductuals— que saben que el
tractament de l’autisme és molt difícil i delicat, que la veritat no és mai absoluta, que la revolució científica a Europa fou possible gràcies al pensament obert i plural de la Il·lustració i, per tant, la
ciència
necessita el debat de les idees i la llibertat dels seus practicants, i que la
democràcia
i el dret a escollir són condicions inalienables en una societat justa que vetlla per la
cohesió social.
Ens alerta i ens preocupa profundament l’abast d’aquesta manifestació pública perquè transcendeix el
tractament de l’autisme i el respecte als drets més fonamentals. Si ens expressem amb la
contundència d’aquestes ratlles és perquè la mobilització d’Aprenem ataca pilars fonamentals d’una societat, com la
catalana, que ha aconseguit una xarxa en l’atenció pública educativa, social i sanitària, reflex d’un teixit social
i associatiu, construït durant dècades de democràcia, fins i tot des d’abans, durant els anys més foscos de la dictadura.
Les voluntats d’incidir en els
models polítics no haurien de poder exercir-se sense el diàleg i el consens. Qualsevol participació unilateral no serà sinó una imposició, encara que
provingui del consens d’una minoria, o d’un col·lectiu, que s’erigeix en el veritable i únic portantveu d’una causa legítima.
Que un col·lectiu, dubtosament majoritari, s’erigeixi ara com a únic amo de la veritat, la vulgui imposar i,
així mateix,
expulsar els qui no comparteixen la seva doctrina no és sinó un signe alarmant d’autoritarisme que
en qualsevol cas convé tractar.
II. A FAVOR DE LA
DEMOCRÀCIA, QUE PERMET L’ELECCIÓ
Paradoxalment, en els darrers anys de greu crisi
econòmica, social i
institucional, s’han fet evidents les qualitats de la nostra societat. La
responsabilitat ciutadana ha estat, sens dubte, una d’elles, i la demanda de més democràcia un signe de
maduresa de la nostra col·lectivitat. Els serveis socials, sanitaris i
educatius són camps especialment sensibles a l’afany regulador si s’oblida que el centre gravitatiu de les seves
polítiques són les persones. Quan del que es tracta és de les dificultats per les que elles passen,
la conversa, el consens i l’acceptació de les limitacions pròpies i dels
altres resulten ser l’única conjuntura que pot fer possible l’aparició de la invenció i el manteniment de la pau social.
L’estat del benestar –no tan sòlid com voldríem, cert- ha estat sustentat en bona part
pels nostres professionals –socials, sanitaris i educatius- en els moments de
més
dificultats. Ells han acceptat complir amb escreix les seves responsabilitats
en moments de pèrdua molt notable del poder adquisitiu, de drets laborals i de
condicions dures de treball. Les seves formacions, les universitàries i les
permanents, són molt diverses i moltes d’elles han estat sostingudes amb esforç per cadascun d’ells.
De ben segur que l’atenció pública és millorable i que
de professionals n’hi ha de moltes menes. Tanmateix, amb més o menys mesura,
els seus bagatges formen part ja d’un bé comú. A més, el repte que l’autisme planteja ha portat i porta a molts
d’aquests
professionals a inventar, des de la manca d’un saber definitori, els recursos més adients per a
les persones amb autisme i les seves famílies.
És també un fet compartit que les administracions treballen colze a colze amb els
professionals de les nostres institucions i amb els col·lectius de pares, mares i afectats, des de
la singularitat que caracteritza a cadascun d’ells.
Tot això ens porta a
preguntar-nos:
D’on prové l’autorització d’aquesta
associació a dictar als polítics com els
professionals han de fer la seva feina i a demanar-nos a més obediència?
Quins són els professionals i experts que els assessoren i a quines institucions
estan vinculats?
De quin coneixement sobre
la diversitat de formacions i orientacions clíniques parteixen que malentenen
volgudament la psicoanàlisi per a encabir-hi pràctiques molt diverses que no es reconeixen
necessàriament com a tal?
On és el seu sentit de
la democràcia que vol impedir als pares i mares escollir els seus recorreguts a la
xarxa pública, i, als professionals, l’afinitat de la seva pràctica amb els
seus criteris ètics i epistèmics?
Una petició com la d’aquesta
associació -que
porta l’imperatiu
inscrit en el seu nom- instal·la la sospita entre professionals, politics i famílies.
I lluny d’afavorir
la cohesió social,
empeny uns i altres cap al trencament de tot lligam.
El Manifest de Minerva és una crida al respecte
mutu entre els professionals, els familiars i els representants de l’administració i de
polítics. Sabem que pensem
diferent, que tenim orientacions diferents, però creiem que des del respecte ens podrem
exigir, també, fer bé la nostra feina.
III.
A FAVOR DE LA MULTIDISCIPLINARITAT I LES OPCIONS TEÒRIQUES DIVERSES
La qüestió de l’autisme no havia
estat mai en el primer pla de les polítiques socials i sanitàries. Aquesta
situació ens
permet seguir amb atenció els avenços de la ciència seriosa –lents, encara que segurs- però, sobretot,
abordar els impossibles que l’autisme planteja des de la quotidianitat de les
persones afectades i de llurs famílies. A la vegada, constatem que el
protagonisme actual d’aquest diagnòstic pot generar una demanda de resolució difícil de
suportar. L’activisme del col·lectiu Aprenem n’és un exemple.
No disposem com a
societat d’un consens sobre les causes de l’autisme ni tampoc d’un acord
professional sobre una suposada curació. Així, sense aquest consens, ens cal debatre des
del coneixement rigorós d’allò que fem. No estem en disposició de pretendre que
allò que ha servit per a uns hagi de funcionar per als altres.
No sent l’evidència científica que es pregona
una evidència
de curació, tampoc un mètode por oferir-se com a única proposta. En efecte, més enllà de la resposta de
la ciència,
els pares evidencien d’allò que els ha servit, als seus fills i a
ells. La seva evidència no és finalment científica, és testimonial.
Reduir el tractament de l’autista a la
rectificació de les seves conductes implica desconèixer que les persones patim, sentim, ens
expressem, ens construïm en la relació amb els altres, i les nostres conductes,
encara que qüestionin el sentit comú, en són un reflex. Encara que obvi, considerem
com a persones també els anomenats autistes i esperem d’ells les seves
expressions més íntimes, encara que no encaixin en la imatge narcisista del món.
Afegirem encara que reduir
el tractament de l’autista a la rectificació de les seves conductes implica considerar que
la base d’aquestes tècniques rau en l’obtenció de l’obediència de l’autista. Conseqüentment, tots aquells que no s’hi prestin seran
segregats per incompatibilitat amb el mètode.
L’abordatge de l’autisme no pot ser més que pluridisciplinar, ja que l’afectació recau sobre
gairebé totes les parcel·les de la vida del subjecte. Psicoanalistes de diferents orientacions,
psicòlegs, logopedes, terapeutes diversos, psicomotricistes, metges,
psiquiatres, pediatres, mestres i educadors han d’exercir la seva feina des de la seva
disciplina. Però el fet que la perspectiva de la que parteixen no sigui la psicoanàlisi no implica que
se’ls
hagi de requerir un abordatge conductual.
Convé tenir present que estan apareixent crítiques argumentades que, des de
disciplines diverses, posen en qüestió l’ètica dels mètodes reeducatius i de rectificació de conducta.
Cal estudiar-los a
fons, així com els textos de referència d’unes pràctiques que, ja amb el fundador de l’ABA (Applied Behavior
Analysis), O.I. Lovaas, se situaven al greu marge del maltracte.
Finalment, advertim que
si reduïm
els abordatges de l’autisme a un de sol produirem grans bosses de
segregació que
no faran sinó augmentar el problema que preteníem resoldre. L’autisme és difícil, planteja molts interrogants i alguns
impossibles, fet que demana que els recorreguts que els pares vulguin fer
siguin tan diversos com els seus propis estils d’educar. Si l’administració no ofereix aquestes opcions des de l’àmbit públic, faran
aparició altres pràctiques molt més obscures.
Els sotasignants d’aquest Manifest, i
tots aquells que s’hi aniran afegint –institucions, professionals de disciplines
i orientacions diverses, entitats de familiars de persones amb autisme – exposem:
1. Que ens trobem davant d’una agressió al dret
fonamental en l’exercici de l’elecció de l’orientació teòrico-pràctica dels professionals, del dret democràtic de pares i mares
a escollir el tractament que considerin més adient per als seus fills i de la
llibertat d’expressió de les persones afectades d’autisme.
2. Que l’evidència científica, estendard de
la seva batalla, ha de ser objecte d’una anàlisi rigorosa i d’una crítica fonamentada, ja que se serveix de la
disciplina científica per a prometre més del que demostra.
3. Que necessitem l’ajut dels nostres
representants polítics per a aturar pendents autoritaris com el que lidera avui Aprenem,
així com l’obertura d’espais de reflexió, discussió i intercanvi d’idees dels agents que estem implicats en la
millora de les persones amb TEA i les seves famílies.
Aprenem ens ha situat
davant d’una
disputa com aquella que, en el mite, havia de resoldre posar un nom a la ciutat
d’Atenes. Neptú i Minerva van ser convocats a trobar l’opció més pròspera però el primer va oblidar que posar un nom no
volia dir fer-se amb el domini d’un territori.
A Barcelona, el 21 de desembre
de 2015
Neus Carbonell, Iván Ruiz
Directors del Foro
autisme 2015
http://autismos.elp.org.es
Minerva, de Lavinia Fontana (1613), Galeria Borghese, Roma. Minerva, era la deesa de la saviesa i de les arts en la religió romana.
