Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EAP-Vallès Oriental. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EAP-Vallès Oriental. Mostrar tots els missatges

divendres, 29 de maig del 2015

Escrit de Pilar Mateos a l'acte de presentació de TEAcords


A l'acte de presentació de l'Associació, Pilar Mateos, va presentar un escrit que no va poder llegir personalment, on explica la seva experiència al contactar amb els pares de TEAcords, de manera força emotiva. Va ser presentat per María José Danoz. 

Ante todo, agradeceros que hayáis querido y podido, compartir con todos nosotros, esta tarde, la ilusión de la puesta de largo en sociedad, de nuestra Asociación TEAcords.

Agradecer también, la buena disponibilidad del Alcalde, el Sr. Josep Monràs, de la Regidora de Salud, la Sra. Alicia Domínguez, de la Sra. Dolors Puig del  Equipo de Asesoramiento Pedagógico, y gracias a Fuen Morales y a Nuria Rivera en representación del CDIAP de Mollet. A todos ellos, agradecerles su colaboración, su buen hacer, sus muestras de apoyo y las palabras que esta tarde nos han brindado, de las que pueden estar seguros que hemos tomado buena nota.

Mi nombre es Pilar, y en este acto estoy en calidad de socio colaborador de la Asociación TEAcords y, sobre todo, como madre de un niño de 9 años, afectado de un Trastorno de Espectro Autista. Mi motivación personal, que me lleva hoy a ponerme delante de todos vosotros, es la de intentar explicar qué ha supuesto para mí, el formar parte de esta Asociación y no de cualquier otra, y cuál es el objetivo o misión que perseguimos con la creación de la misma, desde mi punto de vista personal como madre.

En Junio del año pasado, Miquel Gómez, nos informó que había un grupo, no muy numeroso de padres y profesionales que estaban gestando una asociación, sin ánimo de lucro, con la intención de aunar esfuerzos, con la finalidad de que sus hijos puedan realizar su camino, disponiendo de la atención y recursos necesarios para su bienestar personal; ofreciéndonos si queríamos formar parte de la misma. Esa misma semana, asistimos a nuestra primera reunión con el resto del Grupo y que era la última antes de “fin de curso”. En ésta,  se daba lectura a los Estatutos, elaborados con mimo a lo largo de numerosas sesiones, y se ultimaban los detalles acerca de los trámites de Inscripción de la Asociación; en definitiva se trataba de una sesión de trabajo.

Pero, ¿qué nos encontramos? (…) Encontramos un Grupo de PERSONAS en mayúsculas, padres/madres y Profesionales, que compartían e intercambiaban experiencias personales semejantes a las nuestras, en un ambiente de afectividad inusual, que eran capaces de hablar con calma, que se entendían porque no completaban ni justificaban acciones, que hablaban el mismo idioma, que habían sentido la pérdida del hijo deseado y que luchaban por guiar al hijo que tenían acompañándolo en su crecimiento. Parecía como si se conocieran de toda la vida, realmente encajaban, porque compartían una inquietud común, por primera vez sus sentimientos, sus palabras, sus experiencias y en definitiva su día a día lo veían reflejado en otras familias y se daban cuenta que no estaban solas, que lo que les ocurría a ellos también les pasaba a otros padres y se veían reflejados a modo de espejo, y que el simple hecho de poder compartirlo, de poder ponerle palabras a los sentimientos, de poder canalizar las emociones y por primera vez también, aprender de las vivencias y experiencias de los demás, hacía que aquellos padres sintieran aquellas reuniones como si de una terapia conjunta se tratara, se sentían liberados tras acabar cada una de ellas y contaban los días que faltaban ya para la siguiente. Estas reuniones periódicas se han convertido en nuestro GRUPO DE PADRES, uno de los pilares fundamentales dentro de nuestra asociación, y a las que invitamos a todas aquellas personas que, dentro del ámbito de la misma, quieran sumarse a compartir con nosotros.

Ningún hijo, cuando nace, viene con un manual debajo del brazo, pero son evidentes las diferencias que comporta tener un hijo con dificultades. Nuestro objetivo, es seguir siendo padres y madres de nuestros hijos, no pretendemos convertirnos en sus terapeutas, queremos seguir haciendo nuestra función de padres y madres, acompañándolos en su largo camino, sirviéndoles como guías en su crecimiento, y creciendo con ellos en esta larga carrera de fondo que tenemos por delante.

Pero en esta labor, tenemos un claro objetivo y es, velar por proporcionarles el máximo bienestar personal en todos los ámbitos de su vida, y es aquí donde pensamos que además de padres y madres de niños con necesidades especiales, también somos personas, profesionales cada uno en nuestro ámbito, capaces de poder aportar, desde nuestro conocimiento personal y nuestra voluntad de hacer, las herramientas de las que consideramos carecen para su mejor desarrollo personal. Por ello, desde aquí, tendemos la mano a las administraciones, a las instituciones, a los colegios, a las empresas, no sólo para pedir, sino para aportar ideas, ofrecer proyectos, colaborar, todo ello desde el diálogo sin enfrentamientos,  porque venimos a sumar, a aunar esfuerzos, a sacar tiempo de dónde muchas veces no queda, en definitiva, a trabajar en coordinación y conjuntamente, en beneficio de nuestros hijos. Pensamos, que como todo en la vida,  es la Actitud y no sólo la Aptitud la que determina la Altitud, y en este proyecto común hemos puesto una mira alta, porque está conformado de una buena dosis de actitud positiva de todos los que formamos parte del proyecto.

Desde aquí nuestra invitación, a todos aquellos a los que desde esta actitud, queráis sumaros en este largo e ilusionante viaje con todos nosotros, que seguro seréis bien recibidos, pues todas las aportaciones, ideas y sugerencias ayudan a sumar y a crecer.

“ No se trata de tener derecho a ser iguales, sino de tener igual derecho a ser diferentes”


Muchas Gracias a todos.   


Pilar Mateos.









divendres, 16 de gener del 2015

Xerrada sobre el suport a la inclusió, de Neus Carbonell


Xerrada presentada per la Neus Carbonell, psicòloga i psicoanalista experta en autisme i co-autora amb l'Ivan Ruiz del llibre "No todo sobre el autismo", celebrada el 10/12/14 en el marc del seminari de la xarxa de professionals que donen suport a la inclusió a l'escola ordinària, organitzat per l'EAP-Vallès Oriental de Montmeló i amb la col·laboració del CDIAP MOLLET.

Crònica: Fuensanta Morales Moya. Directora del CDIAP MOLLET

“Suport a la inclusió, la nostra”

Parlem d’inclusió al referir-nos a l’autisme perquè l’escolarització dels nens que pateixen aquest trastorn sempre requereix tenir en compte diferents aspectes.
El nen afectat d’autisme té moltes dificultats per incloure’s en un univers humà fet de llenguatge, en tant primera institució que ens acull i ens humanitza. Es tracta d’una dificultat per accedir al llenguatge en tant que vincle amb l’Altre i com a eina que dona sentit al mon que ens envolta.



En l’esser humà el mon simbòlic ocupa el lloc del mon natural dels instints. En l’esser que parla el llenguatge desallotja als instints. La prematuritat de la cria humana fa que per a la seva supervivència depengui d’un altre que parla, la qual cosa altera la relació purament natural amb el mon instintiu pel que fa a la satisfacció de les necessitats. Mentre que en els animals aquestes necessitats estan pautades i predeterminades de forma genètica en l’espècie humana la satisfacció de les mateixes passa pel llenguatge (congost dels significants) i això forma la base de la formació de la subjectivitat humana.

Des de la psicoanàlisis es contempla una doble funció del llenguatge, d’una banda la funció simbòlica que fa al subjecte membre de la comunitat humana, i d’altra la que permet a l’esser humà construir-se un cos. Aquesta construcció té lloc en els primers anys de vida, quan sobre la base dels diferents àmbits de la criança i en relació amb l’altre, es va teixint un nus entre el cos i el llenguatge, a la manera de vasos comunicants on no es pot concebre l’un sense l’altre. No hi ha forma de fer-se un cos sense llenguatge El nen autista no ha trobat la manera de incloure’s en l’entramat del llenguatge, amb les dificultats que això comporta en relació al cos i a les seves funcions.

El fet de parlar té diferents implicacions: per parlar cal dirigir-se a algú, la qual cosa implica acceptar que un és diferent de l’altre, i per tant, tenir alguna noció del jo; parlar també vol dir suposar que l’altre té alguna cosa que un no té però que desitja i que li pot demanar, amb el que això implica de confrontar-se amb allò que no es té i al possible rebuig de l’altre. Així al parlar es posa en joc un desig propi a l’hora que un queda exposat al desig de l’altre. Finalment la paraula com a signe de lligam, de vincle amb l’altre i, en definitiva, com a signe d’amor. 



La porta d’entrada al llenguatge és la satisfacció. El llenguatge aporta aquest plus que va més enllà de la comunicació (els animals tenen els seus sistemes de comunicació pautats pels instints, funcionals però sense cap traça de subjectivitat). El vincle humà s’estableix mitjançant el llenguatge. Inicialment el balboteig del nadó és rescatat per l’altre i es va establint un lligam que fa entrar al nen de forma progressiva en el vincle del sentit i de l’amor.

El nen entra en el llenguatge mitjançant la imitació, mentre que en els nens afectats d’autisme aquesta entrada es pot donar mitjançant l’ecolàlia, que reflecteix la dificultat per parlar en nom propi i que es pot accentuar en moments d’angoixa. Davant d’aquestes situacions convé fer ús del llenguatge de la mateixa manera en que ho fa el nen: fent servir un to neutre i monòton, dirigint-se al buit i evitant dirigir-se directament  a la seva subjectivitat.

El nen autista pateix d’un rebuig a la inclusió i per això són els altres els que han de voler incloure’s en el seu mon tenint en compte la seva particularitat. Aquest plantejament implica deixar de banda els propis ideals (assumint la posició autoritària que s’amaga darrera de l’ideal). La inclusió implica de d’aquesta perspectiva crear unes condicions a l’escola que la facin suportable pel nen, tenint en compte diferents àmbits.


La relació del nen amb l’Altre, entenen aquest com la instància simbòlica que engloba l’univers humà fet de símbols i llenguatge i que ens dona un sentit que ordena el mon i ens el fa suportable. Tot nen autista té una relació difícil amb l’Altre, el que ocasiona que el mon se li faci en certa mida insuportable. Es tracta de veure quina és la relació que el nen té amb aquest altre i quin és el seu grau de consentiment, és a dir, quin és el possible accés que permet.

Al no disposar del llenguatge per posar ordre en el mon, el nen autista, per tal de suplir aquesta mancança, necessita d’un altre ordenat, regulat i gens capritxos. S’ha de veure si l’escola pot encarnar aquest Altre rigorós i no demandant. Trobar la manera de fer-li ofertes en lloc de demandes molt dirigides, ja que sovint la demanda de l’altre se’ls fa insuportable. De vegades convé fer servir a un tercer (per exemple un altre nen) com a intermediari per dir-li alguna cosa.


El nen autista es troba envaït pel gaudi. Produccions com ara les endevinalles, els poemes o les cançons ens mostren el nus que s’estableix entre la satisfacció i el simbòlic. En el cas de l’autisme el sentit està absent i això fa que la satisfacció estigui massa present. Quan pot aparèixer alguna cosa del simbòlic la satisfacció queda temperada. Cal veure llavors si el nen ha pogut fer alguna aproximació entre el sentit i el gaudi.

És important veure si el nen mostra algun interès particular, si té algun objecte que li serveixi de suport. L’anomenat objecte autista fa de complement del cos, el nen no es pot desprendre d’ell sense angoixa perquè ho sent com una mutilació, però a l’hora fa de límit entre el seu cos i l’altre. Quan el nen té un objecte es fa més fàcil apropar-se a ell, així com intentar que aquest objecte pugui passar a formar part del circuit del mon.

De vegades també mostren una fixació per certs espais i s’angoixen quan han de sortir dels mateixos. En aquests casos és important veure que significa aquest espai pel nen i quina és la situació que se li fa insuportable i davant la qual ha de buscar aquest espai de refugi. Cal veure si es pot trobar algun objecte que li pugui facilitar aquestes transicions.


Un aspecte de gran importància és la relació que té el nen amb el seu cos. Cal valorar els aspectes relacionats amb les funcions corporals com ara el menjar, el control d’esfínters, els efectes que per a ell té el soroll, com és la seva mirada o veure si presenta inquietud motriu. La construcció del cos té a veure amb l’estadi del mirall, fita evolutiva mitjançant la qual el nen accedeix al reconeixement de la pròpia imatge al mirall que li permet tenir una imatge unificada de sí mateix, amb efectes de pacificació sobre el cos.

Algunes de les activitats envers les quals el nen manifesta un rebuig, com ara posar-se la bata o treure’s les sabates, tenen a veure amb els dificultats per diferenciar si aquests objectes formen part o no del seu cos, motiu pel qual és important treballar els efectes subjectius que per a ell poden tenir aquestes activitats a l’escola.

En molts casos de nens amb autisme ens trobem que hi ha una fascinació per la imatge però manca la identificació com a imatge pròpia. En nens molt tancats en el lloc de la imatge corporal el que hi ha és la bombolla, on el cos es troba encapsulat. En alguns casos d’autisme es fa una evolució cap a l’esquizofrènia, on no hi ha construcció corporal i es dona la vivència del cos fragmentat, desmembrat. És important tenir en compte aquesta diferència en relació a la construcció del cos.