És educable, el subjecte amb autisme?

Si pensem en què consisteix l'educació i en la manera més habitual de fer -pares, mestres, professionals-  a l'hora d'educar, ens podem adonar que el que està en posició d'educar, considera que disposa d'uns coneixements, uns valors i una experiència, que es proposa transmetre a qui pretèn educar, al que es considera en falta, mancat de coneixements i aprenentatges.

Qui vol educar, dirigeix la seva demanda a l'altre i li diu què ha de fer, per a poder adquirir l'aprenentatge. Suposa i espera que la persona a educar, ha d'estar disposada a rebre els coneixements que se li transmeten i a respondre en conseqüència.

En aquesta manera d'educar, l'educador es posa en el lloc de ser el model a imitar i considera que té el saber que no té, el que serà l'objecte destinatari de la seva activitat educativa. El fet d'estar en posició de saber, es pensa que li dóna dret a imposar-se sobre la persona a educar i, en certa manera, a exigir de l'altre que respongui segons el que se li demana o, dit sense embuts, se li mana. Sense ser-ne massa concients, perquè ho prenem com el més normal, estem intentant imposar el nostre saber a l'altre.

Aquest model d'educació, que no deixa de ser autoritari, està centrat en la figura de l'educador. La persona a educar, simplement, es tracta que sigui obedient, es deixi fer i aprengui segons se li mana, "com Déu mana", diríem col·loquialment.

Una cosa que es pot aprendre del psicoanàlisi és que considera que a la persona a educar cal suposar-li un saber, de manera que capgira els llocs de l'agent de l'eduació i el pacient a qui va dirigida. Suposa que el subjecte a a educar, té un saber que és desconegut per l'educador. Llavors, s'espera de l'educador que es disposi a intentar conèixer aquest saber. Per a fer aquest canvi de posició, ha d'estar disposat a mantenir en latència el propi saber. S'ha de poder prendre distància d'un mateix, per a estar en condicions de deixar-se sorprendre pel saber de l'altre.
El fet de suposar un saber a qui es pretèn educar, condiciona a que no es faci res sense el seu consentiment. N'és una garantia de la relació no impositiva.

Si això és aplicable a l'acte educatiu, en general, encara ho és més quan es tracta de l'educació dels subjectes amb autisme.

Què passa amb el model educatiu estàndar d'educació, el que ens resulta més familiar i proper? Que precisament aquest model peta frontalment amb la posició de la persona amb autisme. Aquesta, no li suposa a l'altre un saber i la demanda que l'altre li dirigeix a ell, se li fa insuportable i no s'hi identifica en absolut. L'educador en potència, es pot sentir rebutjat, que no se li fa cas i si es mostra massa insistent, pot provocar l'angoixa i inclús l'agresivitat de la persona amb autisme. El subjecte amb autisme, busca una manera pròpia d'estar en el món, sense necessitat de buscar el recurs de l'altre. Aprèn per sí mateix i mira de fer la seva experiència sense haver de recorre al saber de l'altre. És un saber que no passa per l'altre i això en té les seves conseqüències en les relacions amb els altres i amb la manera d'estar en el món de les persones que es serveixen de les paraules.

La imposició educativa, per molt ben intencionada que es presenti, és totalment contraindicada amb els subjectes amb autisme. En Lacan, un psicoanalista, indicava que no ens hem d'ocupar dels autistes i que sens dubte hi ha coses a dir-los. Què podem dir als autistes, sense ocupar-nos de ells i dir-los el que han de fer, segons nosaltres, que ens considerem el patró de la normalitat?

Cal suposar que tenen un saber, per molt extrany que ens resulti, i que estem disposats a deixar-nos sorprendre. Ens podem preguntar quin sentit pot tenir, per a ell, i no per a nosaltres, això que fa, ja que el seu actuar, no va dirigit a nosaltres. D'entrada, ens hem de prendre seriosament tot el que fa i abstener-nos de voler-lo guiar. És ell qui porta la iniciativa. Hem de disposa-nos a seguir-lo i veure si accepta la nostra companyia, sense pretensions. Si ens dóna entrada, és quan podrem introduir algun element, a manera de proposta. Veurem la seva reacció, com ens respon i si podem aspirar a ser "el guía que em segueixi", tal com deia Donna Williams, una persona amb autisme, de les que ha parlat de la seva experiència al respecte.

Miquel Gómez
Mollet del Vallès, 25-10-16

Al mestre del meu fill, un subjecte amb autisme

La tornada a l’escola, és un moment molt important pel nostre fill i per a nosaltres. 

Intentarem explicar-li el perquè i veure si hi ha aspectes que podríem compartir i estar-ne d’acord.

Com a pares, en som conscients que el nostre fill no és com la majoria de nens que van a la classe. Hi ha diferències importants relacionades amb la seva manera particular d’entendre i situar-se en el món. Parlem de diferències respecte els altres i no de dèficits. 

El nostre fill potser que no pari atenció a les explicacions dels mestres, que no miri a l’altre quan li parlen, que no segueixi els aprenentatges que se li volen transmetre, que no es relacioni amb els altres nens, que no parli o que digui coses sense sentit, que no comparteixi els nostres valors, que s’angoixi sense motiu aparent, que no adquireixi els hàbits com la majoria de nens, i moltes coses més. Però tot això, no és degut a dèficits, mancances o incapacitats. 

Evidentment que no respon com a l’escola se n’espera de ell. Però, si no respon, no és per manca de capacitats, sinó perquè, bàsicament, entrar a respondre al que l’altre li demana, és per a ell com entrar en un terreny molt perillós i que no es pot permetre accedir-hi i, d’aquesta manera, poder mantenir la seva integritat subjectiva. No s’identifica amb els ideals que se li volen transmetre.

Es tracta, efectivament i en primer lloc,  d’un subjecte. No es tracta d’un autista de manual, buidat de la dimensió subjectiva. És un subjecte que està afectat d’autisme. L’autisme, forma part de la seva posició subjectiva. 

Ell té una manera particular d’estar i de construïr-se el món. 

A nosaltres, ens ha estat molt dolorós que de ben petit no ens mirés, no respongués als nostres reclams, no es dirigís a nosaltres per a assenyalar o demanar les coses que vol, que no adquirís els hàbits, que no resolgués les seves necessitats de manera satisfactòria, que no ens parlés o que rebutgés el nostre contacte. Però ens en hem adonat que no es tracta tant d’un rebuig deliberat cap a nosaltres com del que a ell li representa establir una relació amb l’altre, deixar-se afecatar pel món dels que parlem i arribar a establir lligams socials. Veiem que com més li volem insistir perquè respongui al que n’esperem de ell, més s’angoixa, ja que se li fa incomprensible el que se li demana.

Per altra banda, hem vist que si bé no s’interessa en alló que nosaltres voldríem, no vol dir que no tingui els seus propis interessos, interessos que queden fora del circuït de fer-los passar per la relació amb l’altre. Es pot interessar per coses que a nosaltres no ens criden l’atenció en absolut: que els objectes dels prestatges de casa sempre estiguin al mateix lloc, pot menjar iogurts si són d’una marca o color determinat i no d’altres, aprén lletres o números sense que ningú els hi hagi ensenyat, es manega a l’ordinador millor que nosaltres i ho ha aprés tot sol. 

Quan hem intentat forçar que aprengui les coses o impedir que faci coses que no tenen sentit per a nosaltres, sempre hem fracassat. Però quan hem intentat veure què està fent i ens hi hem mostrat interessats en les seves coses, hem vist que pot aprendre, i molt, a la seva manera. Quedem sorpresos per les coses que aprén tot sol. Hem arribat a la conclusió que totes aquelles coses que per a nosaltres són coses rares, per a ell pot ser la manera de fer-se una autoteràpia. 

Hem llegit experiències de persones afectades d’autisme i una d’elles afirmava que en la seva educació, el que havia necessitat era “un guia que em segueixi”. Ens sembla que això pot marcar una orientació en relació a com  situar-nos respecte el nostre fill. Si intentem seguir-lo i ens posem al seu costat, li pot anar bé per a fer el seu camí i disposar-se a acceptar alguna cosa que li vingui de l’altre. És molt important comptar amb la seva disposició.

Tot aixó ho expliquem perquè, per a nosaltres, ha estat força dolorós arribar fins aquí i voldríem que l’esforç que ens ha suposat, pugui tenir els seus efectes. Ens agradaria transmetre que ens sembla que hi ha camí per recòrrer amb el nostre fill -n’estem il·lusionats en veure que d’una manera particular s’està fent el seu món i nosaltres ens sentim més aprop de ell- i ens agradaria compartir amb el mestre i l’escola del nostre fill, aquesta experiència que està en marxa i de la que no deixe’m de sorprendre’ns. 

Sabem que en la nostra actualitat, a l’escola, se li està demanant molt i se la fa molt responable de l’educació dels nostres fills i, moltes vegades, sense disposar dels recursos o la formació específica. Ni l’escola té tota la responsabilitat, ni els pares ho podem tot, ni els nostres fills tenen tots els problemes. Cadascú tenim la nostra part i caldría que aquesta part es posés en joc. Estem disposats a parlar, plegats, d’aquests aspectes -no fàcils d’explicar en quatre paraules-, cosa que si pensem entre tots i comptem amb la part de cadascú, podem fer que les coses ens vagin millor. 

Gràcies per l’atenció i que tingueu un bon curs escolar !!

TEAcords

Associació de pares de nens amb autisme