El Taller Musical Inclusiu es pot seguir per l’Instagram

L’associació TEAcords, en línea amb el seu projecte Diguesmhocantant, està en procés de creació d’un Taller Musical Inclusiu amb la col.laboració de l’Escola de Música i la Regiduria d'Educació de l’Ajuntament de St Feliu de  Codines.
A l’instagram, es podrà seguir l’activitat que es vagi generant. Ens podreu seguir a #tallermusicalinclusiu

El Festival final de curs de l'escola García Lorca inclou el mec-mec de ReMi

                                                                  Cartell del Festival

                                                                 Lectura del conte

                                                 
                                                         Interpretació de la cançó mec-mec

Aquest matí, els alumnes de l'escola García Lorca, dirigits pel seu mestre de música Johnny, ha llegit i interpretat la cançó mec-mec, del conte musical inclusiu ReMi, un nen que Fa Sol.

Tal com es descriu en el conte, el mestre de música, reparteix diferents instruments -en aquest cas han estat xilòfons, ukeleles, flautes, teclat, caixó i bongos-  s'han presentat a l'escenari i han mostrat la labor d'assaig de mesos.

El conte planteja el tema de l'inclusió a l'escola dels nens amb autisme. Cada nen es presenta a l'escola amb les seves particularitats i amb les seves dificultats per a establir una relació tal com se li demana. Els educadors, mestres i altres nens, es troben amb algú que no té les maneres de fer que són les més habituals.

L'inclusió passa per un poder-se desmarcar del punt de vista propi, per a poder veure que el nen hi ha un subjecte que està responent, a la seva manera, davant de l'altre i que el que fa té, per a ell, un sentit.

Quan a l'escola García Lorca es va presentar el conte i van veure la seva finalitat -exposar en què consisteix l'autisme i com poder-hi respondre- es van decidir a poder-lo representar i a interpretar la cançó mec-mec que simbolitza un acte d'inclusió a través de la música. L'escola, en el seu conjunt, ha fet seu aquest tema i l'ha incorporat a la seva activitat, fins el punt de mostrar-ho en el seu Festival, amb un resultat que té molt valor.

La cançó mostra com la particularitat del nen, representat en el mec-mec, pot formar part de la cançó que és interpretada entre tots. La interpretació de la cançó ve a ser el resultat de la participació de cadascún dels que la interpreten: cadascú hi dona la seva nota.

TEAcords constata que el conte pot ser una manera de fer present a l'escola, la problemàtica de l'inclusió dels nens amb dificultats en les relacions i de mostrar que hi ha maneres de poder respondre, que poden afavorir l'establiment de lligams socials. I que l'ús de la música facilita aquesta labor.

Presentació de la cançó inclusiva mec-mec! el Dia internacional de conscienciació sobre l’autisme

Mec-mec! és el títol de la cançó que forma part del conte musical inclusiu ReMi, un nen que fa  

sol. La cançó és una metàfora d’un acte d’inclusió. Es vol representar com es pot construir un acte d’inclusió amb la creació i l’interpretació de la cançó. 

El mec-mec, en el conte, passa per diferents moments. 

A l’inici del conte, és el so del clàxon del transport escolar que resulta angoixant pel protagonista. És un so intrusiu que li arriva de manera invasiva, que se li fa incomprensible i no pot defensar-se d’altre manera que tapant-se les orelles amb les mans. En aquest moment, el nen, està en una posició passiva, de patiment, davant d’un so inesperat i indesitjable.

Un cop en ReMi entra a l’aula, hi ha un canvi en la seva posició subjectiva. Passa de ser passiva, en relació al  so, a ser activa. Llavors, és ell qui provoca el so, quan busca les notes del teclat que facin un so que s’assembli al del clàxon del bus.

Amb aquesta tentativa de poder trobar un so, amb les notes Fa+Sol, que li evoqui el so aclaparador del clàxon, està gestant la representació -posar en paraules allò que l’ha angoixat- que li pot servir per a controlar l’angoixa.

Habitualment , els nens, fan servir el joc per a controlar o superar allò que els neguiteja. I, si els nens, principalment, ho fan amb el joc, els adults ho fan amb les paraules. 

El protagonista del conte, ha trobat la manera de controlar l’angoixa davant del so invasiu, al localitzar-ne un de similar en el teclat i que és capaç de reproduir sota el seu control. Amb l’onomatopeia del mec-mec, entra en el món de la paraula i regula la seva angoixa.

Però mentres està fent aquesta labor psíquica de control de l’angoixa, la seva activitat distorsiona i incomoda el funcionament de la classe i el treball de la mestra. Per a ell, té molt de sentit el que està descobrint, però per a la classe representa una molèstia que dificulta l’activitat de grup, de la que n’està al marge. 

El mec-mec que havia angoixat en ReMi, ve a ser semblant al que ara, en ReMi, sense voler-ho, ocasiona l’incomoditat de la classe. La mestra i els nens, no li troben cap sentit a l’activitat d’en ReMi i voldrien que fes el que té sentit per la majoria. 

Serà en el moment que la mestra parli de les seves preocupacions amb una companya i que aquesta li expliqui que el que fa en ReMi, -com acostumen a fer els nens amb autisme-, són les  maneres que ell troba per a regular les angoixes, quan podrà disposar-se a veure un sentit al que està fent. 

Aquesta manera particular d’en ReMi, d’autoregular-se, contrasta amb les maneres de fer del que resulta ser més habitual entre els nens. La manera de fer d’en ReMi, que per a ell pot tenir molt de sentit, pot resultar que no en tingui cap, per a la persona que l’observa, ja que pot estar molt allunyat del que molta gent podem considerar com a normal.

Però que per a l’observador no hi hagi un sentit, no vol dir que pel nen amb autisme, no el tingui. Llavors, la pregunta que ens obra a l’inclusió és la de quin sentit pot tenir, per a ell. No per a nosaltres. Això és com pensar-se a un mateix com si fos un l’altre. 

Per això, l’inclusió parteix d’un estar disposat a operar un canvi en un mateix que, si es fa, pot donar lloc a que el nen amb autisme, també el pugui fer, ja que els subjectes amb autisme, necessiten de l’altre que l’acompanya, que faci de guia que els segueixi.

El so invasiu del clàxon, resulta angoixant pel nen amb autisme perquè no té la manera de regular-lo, d’entrada, i el só del teclat amb les notes Fa+Sol, es fa desagradable a la mestra i la classe perquè no se li troba, també d’entrada, cap sentit. Quan el nen el pot regular la seva angoixa, amb el joc i la paraula, i els altres li veuen un sentit, és quan es pot produir un encaix com el que es produeix a l’interpretar la cançó conjuntament.

La cançó agafa com a punt de partida el mec-mec!, per a representar l’incorporació a la classe del comportament d’en ReMi, que en un primer moment s’havia prés com a quelcom a rectificar i que ara passa a formar part integrada en el funcionament col·lectiu. El mec-mec ve a ser el punt de partida de la cançó, que s’anirà construint amb l’implicació de tota la classe. 

La lletra de la cançó, s’ha triat expresament que d’entrada fossin el nom de les notes que componen la cançó: Do, Re, Mi, Fa i Sol, per a buidar de sentit la cançó i facilitar d’alguna manera l’introducció en el llenguatge musical, identificant les notes pel seu nom. Més endavant, es podrà fer servir la mateixa melodia per a posar-hi una lletra amb més intencionalitat.  

Les persones amb autisme quan entren en el món de la paraula i de la relació a través de la paraula, poden arribar a entendre el missatge que se’ls hi dirigeix però tenen dificultat en identificar-s’hi. Aquesta dificultat en identificar-se amb l’altre, sovint es confón amb que no ha entès el que se li diu. La dificultat principal, no està en entendre, sinó en respondre tal com l’altre persona espera que faci, quan li dirigeix un reclam. En les demandes que se li fan, es troba amb una intencionalitat, de l’altre, amb la què tenen dificultat per a identificar-se-hi i fer-la seva. 

El que popularment es diu “fer la seva”, en pot ser una via de “fer-la seva”? Això podría estar en línia amb el suggeriment que D. Williams plantejava dient vull un guía que em segueixi. 

Si fem una distinció entre el llenguatge verbal i el musical, diriem que al subjecte amb autisme li resulta més assequible la via musical. Entrar en el discurs, més directe i apremiant, de la paraula, resulta més dificultòs que entrar en el terreny musical que pot suavitzar o amorosir la paraula, quan l’acompanya. 

La pregunta seria: com fer servir la música per a donar lloc a la paraula? Com fer-la servir per a facilitar els vincles personals, els aprenentatges, per a connectar amb el plaer...

...i la cançó ve a simbolitzar un acte d’inclusió -com la de la lletra i música que s’articulen per a produir una cançó-  què comença amb un mec-mec!, que adopta diferents significacions. 

DIADA MUNDIAL DE concienciació SOBRE L’AUTISME

2 D’ABRIL

ASSOCIACIÓ TEACORDS 

C/ Feliu Tura 2, 1r-2a. Mollet del Vallès

A LES 19.00h

VINE A CELEBRAR-HO AMB L’ASSAIG DE LA CANÇÓ INCLUSIVA MEC-MEC!

Fem un mec-mec! per l’inclusió !!

Respondre de manera indirecte o amb desafecció, no és sinònim d’indiferència (Donna Williams)

  Respondre de manera indirecte o mostrant desafecció no és sinònim d’indiferència (Donna Williams)

A les últimes pàgines del llibre escrit per Donna Williams, “Nadie en ningún lugar”, sintetiza quin és el seu pensament en com podria ser el tracte a oferir a un subjecte amb autisme, perquè a aquest se li faci més assequible la relació amb l’altre, que se li presenta fent-li demandes.

El seu punt de partida, per a poder oferir les seves indicacions de com podria ser el tracte, és que  el subjecte amb autisme, “és una persona afectada d’angoixa d’exposició”. En el transcurs del seu llibre, explica múltiples experiències, en pròpia persona, que venen a argumentar profusament el que ve a conceptualitzar com a angoixa d’exposició.

Com a condició prèvia, imprescindible, a la relació amb aquest subjecte, cal tenir en compte si s’està copsant la seva atenció; si dóna entrada a l’altre i si hi mostra una disposició favorable a col.laborar. No tenir-ho en compte i voler forçar el seu consentiment, estaria totalment contraindicat i podria portar a l’angoixa que faria impracticable la relació. 

Un altre aspecte que va lligat a l’anterior, és que el subjecte és reconegut com a tal, si veu que té la possibilitat de triar, d’exercir eleccions. Cal que tingui l’opció de definir les seves eleccions. Que se li ofereixi un espai on pugui desplegar que pot elegir. Si això no és possible i es troba amb la pressió i l’imposició de l’altre, que no li permet veure que és ell qui té la possibilitat d’exercitar l’elecció, se sent alienat a l’altre i no apareix com a subjecte. El subjecte apareix quan es pot fer càrrec de les pròpies eleccions. 

En aquest sentit, els possibles canvis, no són el que l’altre, educador o terapeuta, li vulgui imposar sota el criteri de voler-lo normalitzar. Això seria un ensimistrament. Els canvis, seràn els que el subjecte estigui disposat a assumir. El subjecte, es mereix un respecte a les seves eleccions. Aquest respecte, de part de l’altre, -decidir no voler-se imposar- pot donar lloc, precisament, que pugui posicionar-se com a subjecte i operar un canvi. 

D. Williams, proposa una relació indirecte per a afavorir que el subjecte amb autisme tingui una vía d’accès a la relació amb l’altre. Ofereix un catàleg de relacions indirectes, que venen a escenificar o representar la distància entre el subjecte i el seu altre, distància imprescindible per a poder fonamentar una relació. La distància, dóna consistència als llocs diferents de l’un i de l’altre. La distància, la separació, és condició necessària per a donar un lloc al subjecte. El títol del llibre “Nadie en ningún lugar” mostra clarament que no hi ha subjecte sense un lloc en l’altre.

I un matís a destacar que ens oferix D. Williams, és que la relació indirecte, mantenir la distància, no és sinònim d’indiferència. I precisament, establir aquesta distància, és el que pot brindar o ocasionar que el subjecte pugui veure’s i considerar-se com a tal. 

El fet de poder llegir el llibre, ve a ser una manera de prendre distància en relació a l’autora i de poder valorar la valuosa transmisió de la seva experiència com a subjecte, cosa que la dignifica com a tal. 

Com tractar un subjecte amb autisme?

Aquest és el primer tema del que se'n parlarà a la reunions de Presentació del proyecte inclusiu Diguesmhocantant per a subjectes smb autisme.

Per a respondre a aquista pregunta, cal tenir en compte dues coses: que les possibles ofertes d'ajuda, cal plantejar-les de manera que puguin ser acceptades pel subjecte a qui es pretèn ajudar i que la decisió de fer un canvi, és individual i no potser, mai, imposada. L'imposició, pot causar més dolor que benestar.

Donna Williams, una persona que ha patit l'autisme, en el seu llibre "Nadie en ningún lugar", ens ofereix una indicació molt valuosa al respecte: "responder de manera indirecte i mostrant desafecte, no és sinònim d'indiferència". Respondre de manera no directa, i sense posar gaire èmfasi, por afavorir la disposición del subjecte a tenor en compte el que se li ofereix.


Data: Divendres 2 de febrer

Horari: 19.30h-21.00h

Lloc: Local de TEAcords. C/ Feliu Tura 2, 1r-2a. Mollet del Vallès.

A càrrec de: Miquel Gómez. Psicoanalista i president de l'Associació TEAcords

Organitza: Associació TEAcords

Col.labora: Ajuntament de Mollet del Vallès i Servei Comunitari de l'IES Gallecs

Contacte: c/e teacordsmdv@gmail.com tel. 661 978 648

Entrada lliure