Amb un conte o una obra teatral, es pot expressar una visió de l’autisme que permeti trobar un sentit a la manera particular de situar-se en el món i construir-se la realitat que tenen els subjectes amb autisme i de mostrar que hi ha maneres de donar-los respostes que els hi faciliti optar realitzar canvis en la seva posició subjectiva.
En el conte, es mostren les principals dificultats, en la relació, del nen amb autisme, quan s’incorpora a l’escenari escolar.
Es plantegen les dificultats de l’educador i de l’escola per a poder-lo incloure, quan la seva pretensió, predominant, és la de “normalitzar-lo”.
Es presenta la concepció de que el subjecte amb autisme busca per compte propi la manera de resoldre les seves angoixes amb les seves invencions particulars, de manera que el seu fer té un sentit autoterapèutic per a ell.
S’obre la pregunta: Quin sentit té pel nen, el que està fent? Es tracta de poder pensar-se a un mateix com si fos un altre.
Es proposa una manera de posicionar-se, de l’educador, com a guía que segueix el nen.
L’educador, pot reconèixer i respectar les eleccions del subjecte, enlloc de voler-li imposar els seus criteris de normalització. L’educador pot acompanyar i guiar el nen, a partir del moment que aquest accepta el guia que està disposat a seguir-lo. L’educador, pot oferir propostes de canvi, però ha d’estar disposat a que el nen les faci seves, cosa que implica reconèixer les eleccions pròpies del subjecte amb autisme.
I és en el moment en què l’educador pot desmarcar-se dels seus objectius educatius i respon a la funció de fer de guía que segueix el nen, quan s’opera l’inclusió.
El conte pot ser llegit o escenificat. De les dues maneres, es dóna una distància amb el text o la representació que facilita veure, com a fora d’un mateix, coses que ens poden ser molt properes i, d’aquesta manera es facilita poder-les pensar.
Musical?
Les persones amb autisme, a l’hora d’escoltar o de parlar, poden fer un clivatge entre el missatge incorporat a la paraula -alló que es vol dir quan es parla- i la musicalitat amb la que s’expresa.Poden mostrar afinitat per la sonoritat i evitar el lligam o identificació amb el contingut del missatge.
La dificultat d’articular el missatge i la musicalitat, ve a ser una característica predominant en la posició subjectiva de la persona amb autisme.
D’aquí que la via musical, com passa en les cançons que tenen lletra i música, es pot utilitzar per a presentar l’intencionalitat que hi ha en el missatge verbal, de manera desafectada, poc apassionada, indirecte, cosa que pot ser més assequible pel subjecte amb autisme.
Inclusiu?
Amb la creació i l’interpretació de la cançó mec-mec, es ve a representar un acte d’inclusió.
El mec-mec amb el que el nen es presenta a l’escola, per a ell, representa un intent de regular la seva angoixa, amb el recurs de l’onomatopeia que marca un primer pas en camí de la simbolització. Ve a ser una creació en el registre simbòlic.
Tan bon punt la mestra, com a representant de l’escola, pot donar aquesta significació al mec- mec i descobrir un sentit al comportament del nen, és quan podrà crear una cançó, on cadascú hi té un lloc a l’hora d’interpretar-la, i on s’inclou la creació particular del nen amb autisme.
Amb la cançó s’articula la particularitat de nen amb les dels que es disposen a conjuntar-se per a interpretar-la.
