Com tractar un subjecte amb autisme?

Aquest és el primer tema del que se'n parlarà a la reunions de Presentació del proyecte inclusiu Diguesmhocantant per a subjectes smb autisme.

Per a respondre a aquista pregunta, cal tenir en compte dues coses: que les possibles ofertes d'ajuda, cal plantejar-les de manera que puguin ser acceptades pel subjecte a qui es pretèn ajudar i que la decisió de fer un canvi, és individual i no potser, mai, imposada. L'imposició, pot causar més dolor que benestar.

Donna Williams, una persona que ha patit l'autisme, en el seu llibre "Nadie en ningún lugar", ens ofereix una indicació molt valuosa al respecte: "responder de manera indirecte i mostrant desafecte, no és sinònim d'indiferència". Respondre de manera no directa, i sense posar gaire èmfasi, por afavorir la disposición del subjecte a tenor en compte el que se li ofereix.


Data: Divendres 2 de febrer

Horari: 19.30h-21.00h

Lloc: Local de TEAcords. C/ Feliu Tura 2, 1r-2a. Mollet del Vallès.

A càrrec de: Miquel Gómez. Psicoanalista i president de l'Associació TEAcords

Organitza: Associació TEAcords

Col.labora: Ajuntament de Mollet del Vallès i Servei Comunitari de l'IES Gallecs

Contacte: c/e teacordsmdv@gmail.com tel. 661 978 648

Entrada lliure

TEAcords impulsa el projecte “Digues-m’ho cantant”

TEAcords, és una associació que es va constituir, el 2014, quan un grup de pares, de nens amb autisme, que es reuníen periòdicament per a compartir les seves respectives experiències, es vàren posar d'acord per a conjuntar les seves iniciatives, perquè les persones amb autisme rebin un tracte respectuós de les persones, a nivell individual o col·lectiu, amb les què mostren dificultats a l'hora d'establir-hi lligams socials.

D'aquí, surt el nom de TEAcords. N'és una articulació de les sigles del Trastorn de l'Espectre Autista, TEA, amb la paraula Acord, què tant significa el pacte, el compromís, entre persones, com, a nivell musical, l'efecte sonor que es produeix, quan unes quantes notes, sonen simultàniament. Es tracta de posar d'acord, a diferents persones -cadascuna amb les seves particulars aportacions- en benefici dels subjectes en posició autista. 

Què podem dir dels subjectes en posició autista ?

D'entrada, l'autisme, ens replanteja de forma radical, l'aspecte que considerem més específic de l'èsser humà: l'estructura del llenguatge que ens permet parlar. 

Com és que nens que no tenen cap problema orgànic per a sentir i emetre sons, no es disposen a parlar o que inclús, desprès d'haver dit algunes paraules, deixen de dir-les?

El fet de parlar, que va més enllà de pronunciar sons, què implica?

Cal que hi hagi, almenys dos subjectes, constituïts com a tals.

La constitució del subjecte, es realitza a partir de l'articulació de les operacions d'alienació i de separació de l'altre, que deixen les seves marques, a partir del naixement. Així, es passa del naixement biològic al naixement psíquic -el naixement del subjecte- quan es pot identificar al seu nom i respondre amb el seu jo.

Un cop tenim dos subjectes, un, que es troba en "falta", es dirigeix a l'altre -a qui li suposa que li pot donar allò que a ell li falta- i n'espera un reconeixement del seu èsser. La "falta", és condició necessària per a l'existència del subjecte. El subjecte, com a tal, es caracteritza perquè sempre està en "falta" respecte de l'altre. 

L'altre, d'entrada, quan el nen acaba de néixer, es troba amb el plor del nen. El plor, amb el seu component sonor, pot ocasionar que la persona que fa funcions maternes, se senti commoguda. La persona que es deixa afectar pel plor, es planteja què vol de mi que el pugui satisfer i calmar...i li dóna resposta. 

El nou nascut, quan plora, no sap què li passa: nota un malestar i ho expressa amb el plor. El primer plor, no té una intencionalitat envers l'altre. L'altre, encara no consta. Serà a partir de les respostes que l'altre va assajant i oferint, com, el nen veurà els efectes que li tenen i arribarà a entendre el que li passa, a partir d'aquestes intervencions de l'altre. Llavors, el plor, anirà prenent una significació i el podrà utilitzar amb alguna finalitat. 

D'aquesta manera, es va construint un llenguatge particular, entre l'altre, en funció materna i el nen. Un llenguatge que ampliarà els seus límits i arribarà a entrar en el món del llenguatge. 

Les significacions que es van produïnt, estàn amarrades, lligades, a experiències de satisfacció o insatisfacció. Entre l'un i l'altre, es va tramant una relació, amb una base de satisfacció, què ho és par a ambdues parts. Es van trobant les maneres de viure i relacionar-se. El nen, va aprenent a passar les seves coses per l'altre i es va establint una relació previsible i satisfactòria, en termes generales.

Un moment important, en aquest procés de constitució del subjecte que parla, és quan apareix el "no". El "no", en les dues direccions: el no de l'altre i el no del nen. És el moment on l'altre, mostra un altre aspecte. Si fins ara, responia per la via de donar allò concret -la necessitat a satisfer- que se li demanava, amb el "no", pot donar allò que no es té. Pot dir què "no", precisament perquè se l'estima. 

El nen, també pot fer servir el "no", per a fer-se tenir en compte i diferenciar-se de l'altre. El "no" marca i assenta els límits, la demarcació necessària i, per tant, el respecte, entre l'un i l'altre.

Què passa, en aquest període de constitució del subjecte, en el cas dels nens amb autisme? 

Que el nen, no dirigeix les seves coses a l'altre, no les fa passar per l'altre i no s'activa el circuït de buscar en l'altre una resposta que el pugui satisfer, en els diferents àmbits de la vida diària. No es regula a partir de l'altre, sinò que intenta viure per sí mateix, sense el recurs a l'altre. Intenta "funcionar" per sí mateix. D'aquí l'avinantesa amb la paraula autisme. 

La persona més propera, pot viure que aquesta manera de fer, com un rebuig al que se li ofereix. Evidentement, resulta molt doloròs, veure que s'intenta oferir-li el millor de un mateix i que la resposta sigui el desinterès o la fugida. Però, més que en un rebuig, cal pensar en la dificultat en fer seu, el,que l'altre en vol de ell. No pot donar el seu consentiment (son paraules d’una persona amb autisme).

Com apropar-se o dirigir-se a algú que no et reclama o no n'espera, aparentment, res de tú, o que el que tú li ofereixes, no ho pot fer seu?

El nen que està en posició autista, s'habitua a resoldre les coses per sí mateix i s'habitua a una manera de fer, en la que no hagi de dependre de les respostes de l'altre. A partir d'aquí, haver de dirigir-se a l'altre, és com entrar en un terreny que se li fa incontrolable i, per tant, el vol evitar. I si és l'altre qui es dirigeix a ell, ho pot viure com una intrussió, una invasió, que se li fa insoportable i que li genera angoixa. Llavors, en defuig de l'altre. I és especialment, quan l'altre li mostra la seva intencionalitat, de forma oberta, quan li resulta més insoportable. 

Quan parlem, més enllà del missatge oral i de les paraules que es diuen, hi ha una intencionalitat. 

Volem que l'altre ens entengui i que respongui com considerem que hauria de fer.  Intentem  convèncer i que s‘identifiqui amb nosaltres. Hi ha un component de voler obligar a l'altre, i d'imposar-li el nostre punt de vista.

Això que per al que parla, li resulta el més normal, a la persona amb autisme, que es regula per altres criteris, no ho pot fer seu: s'angoixa i defuig del lligam amb l'altre. 

A partir d'aquest contexte, de la relació entre el nen amb autisme i l'altre, és com ens plantegem l'ús de les cançons, en l'educació. 

En les cançons, la lletra -la lletra que és el vehicle principal de l'intencionalitat de l'altre- està embolcallada per la melodia i no es mostra de manera tant directe o descarnada. La música, suavitza la paraula. És per aquesta vía, que el fet de dir les coses cantant, es pot fer més amable. 

No vol dir, això, que les cançons, per sí mateixes, tinguin aquest efecte. Serà, més aviat, l'ús que se'n faci de elles, el que pot donar resultat. 

Observem l'afinitat que molt sovint tenen els nens per les cançons i la música i veiem que això en pot ser una vía d'entrada inclusiva per el nen, per a poder establir algún lligam amb ell.

És per això que arribem a l'eslògan "Digues-m'ho cantant". 

Miquel Gómez

President de l'Associació TEAcords

Mollet del Vallès, 16-11-17

Música i logopèdia, música i les paraules, música i les vocalitzacions, música i el so...

Aquest és el títol de la presentación que Gemma Barnés, logopeda del CDIAP Mollet, va realitzar a la Xerrada sobre "L'ús de les cançons en l'educació de nens amb dificultas en la comunicación i relació", l'1 d'abril, a Mollet del Vallès, amb motiu del Dia internacional de conscienciació sobre l'autisme.

L'acte, estava organitzat per l'Associació TEAcords, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Mollet del Vallès. 

MÚSICA I LOGOPÈDIA, MÚSICA I LES PARAULES, MÚSICA I LES VOCALITZACIONS, MÚSICA I EL SO...

Els que coneixeu el Miquel, sabreu que és difícil dir-li que no...aquest cop em va demanar poder parlar de la música i relacionar-ho amb el treball de comunicació, de logopèdia...Però només intentaré fer un esboç de quina manera incorporem a vegades la música i perquè ho fem

Molts pares quan ens presenten els seus fills, quan ens en parlen diuen:

“Li agrada molt la música, no mira les pel·lícules...excepte quan hi ha música, en general no fa cas a la tele, però s’apropa quan hi ha anuncis amb música”... de fet parlen  de com els seus fills es relacionen amb la música...

Hi ha alguns nens que trien la música, s’apropen quan aquesta està present, a cançons determinades, o aquells vídeos de cançons que poden escoltar una i una altra vegada.

Això que vosaltres, els pares, heu observat, nosaltres potser d’una manera, inicialment, accidental, ho hem anat incorporant, com un element més que els nens ens portàvem... Hi ha qui s’acompanya d’un cotxe, d’un animalet, d’un potet i n’hi ha que ho fan d’una música, a vegades evident, com potser una cançó i altres vegades no tan evident com poden ser certs sorollets (vocalitzacions, copets amb objectes...)

Per tant, hi ha nens que porten la música o alguna cançó com un objecte per anar pel món, un objecte sonor que els permet entrar en relació amb els altres, un objecte sonor que poden agafar i a través del qual nosaltres ens podem apropar...

Sabem que a través de les paraules, de l’entonació que cada persona li dóna, podem captar que darrera d’una paraula, a part del que representa hi ha una intenció per part de la persona que ho diu... 

Això de més que transmetem amb la veu hi ha molts nens que s’hi proteixeixen.

En alguns d’aquests nens la paraula dita mitjançant la melodia d’una cançó els permet escoltar el missatge, sense escoltar la intenció del qui ho diu, així tenim molts exemples de nens que, inicialment, poden recollir si ho diem cantant, o que poden marxar del despatx si ens despedim amb una cançó, nens que poden deixar un malestar a través d’escoltar la seva cançó preferida...

A l’escola bressol tenim molts exemples de com les cançons marquen les activitats, així com el seu inici i el seu final.

Per tant, observem que els nens que trien la música, poden escoltar les paraules a través d’ella i suposo que la gran pregunta és si els permet parlar?

Parlar?

Parlar no és només encadenar un conjunt de sons formant una paraula, parlar, és molt complexe i, a part, implica l’emissió, és a dir, deixar anar la veu i això no sempre és fàcil.

Hi ha nens que els és molt més fàcil fer-ho posant un to de veu més elevat, o imitant algun personatge o... amb música. La música els permet, a alguns poder deixar anar la veu, però protegida per la melodia... és important observar que per alguns nens, poder deixar a anar la veu, és una manera de començar-se a relacionar amb ella.

Això que aparentment és simple són passos  anteriors a l’emissió de la paraula, però que cal poder fer i cal poder observar cada un com ho va fent, com si relaciona i què permet... intercanvi de so a través de copets... l’emissió de sons, i d’aquí a vocals repetides i d’aquí a vocals aïllades i d’aquí a l’oposició fonètica que és la base de la paraula i d’aquí... cada un farà el seu propi camí en relació a la veu i a la paraula.

En el CDIAP hem iniciat, de manera experimental (perquè no sabem cap a on ens portarà), un grup on posem en joc la música, els instruments, cançons i imatges, per tal de facilitar la relació i comunicació, oferim un espai i juguem amb la música, inventem cançons que acompanyen les seves accions i escoltem...i els escoltem fent un ritme amb la pandereta, tocant una nota al xil·lòfon, o fent sons, sons que acompanyen la música.

Hem observat que a vegades hi ha una demanda infinita d’una mateixa cançó, que ofereix un continuïtat, una invariabilitat...però aquesta cançó-objecte ens permet introduir silencis, petites esperes i... obrir la possibilitat a noves cançons, a noves demandes...

Què ens permet la música? Sembla que per la seva estructura de llenguatge i amb les seves característiques de melodia, timbre i ritme, pot ser un mediador per poder entrar en relació amb la veu, amb la paraula, però sobretot és un element que ens permet, amb alguns nens entrar en relació.

6è Concert d'acordions organitzat per TEAcords

Aquest serà el 3r any que TEAcords, organitza el que venia essent el Concert d'acordions de St Feliu de Codines, amb la col·laboració imprescindible de l'Ajuntament de St Feliu de Codines.

Enguany, comptem amb la participació voluntària dels acordionistes Hans Móller, Pep Vancell, Jordi Comasòlives, Tino Barba i Miquel Gómez, que també havien participat en edicions anteriors.

Donat que a l'associació TEAcords estem impulsant el Grup Musical TEAcords, amb membres de l'associació, hem pensat fer un tema entre tots plegats: els acordionistes i membres de TEAcords.

El tema que hem triat és "Boig per tú". El seguirem per pantalla i es visualitzarà la lletra, de manera que tothom que hi vulgui participar, ho podrà fer.

Amb aquesta activitat, TEAcords, ès fidel al seu nom "TE-Acords" i dóna impuls a la seva finalitat de
crear lligams entre les persones què, de diferent manera, ens interessa una bona atenció de les persones que estàn afectades d'autisme o hi tenen una relació propera.

El pòster que anuncia el concert d'acordions, ha estat dissenyat voluntàriament, per en Miguel Angel González, i des d'aquí, li volem agraïr la seva valuosa contribució.

A la mitja part, hi haurà una parada de TEAcords, on es podràn pendre algunes pastes, acompanyades de rom cremat -per a fer passar el fred- i amb material de difusió (samarretes, pulseres...) que amb la seva adquisició, podreu contribuir monetàriament amb l'associació.

Si teniu ganes de passar una bona estona, escoltant el so de l'acordió, i gaudir de bona companyia...

VENIU A SANT FELIU !!!

És educable, el subjecte amb autisme?

Si pensem en què consisteix l'educació i en la manera més habitual de fer -pares, mestres, professionals-  a l'hora d'educar, ens podem adonar que el que està en posició d'educar, considera que disposa d'uns coneixements, uns valors i una experiència, que es proposa transmetre a qui pretèn educar, al que es considera en falta, mancat de coneixements i aprenentatges.

Qui vol educar, dirigeix la seva demanda a l'altre i li diu què ha de fer, per a poder adquirir l'aprenentatge. Suposa i espera que la persona a educar, ha d'estar disposada a rebre els coneixements que se li transmeten i a respondre en conseqüència.

En aquesta manera d'educar, l'educador es posa en el lloc de ser el model a imitar i considera que té el saber que no té, el que serà l'objecte destinatari de la seva activitat educativa. El fet d'estar en posició de saber, es pensa que li dóna dret a imposar-se sobre la persona a educar i, en certa manera, a exigir de l'altre que respongui segons el que se li demana o, dit sense embuts, se li mana. Sense ser-ne massa concients, perquè ho prenem com el més normal, estem intentant imposar el nostre saber a l'altre.

Aquest model d'educació, que no deixa de ser autoritari, està centrat en la figura de l'educador. La persona a educar, simplement, es tracta que sigui obedient, es deixi fer i aprengui segons se li mana, "com Déu mana", diríem col·loquialment.

Una cosa que es pot aprendre del psicoanàlisi és que considera que a la persona a educar cal suposar-li un saber, de manera que capgira els llocs de l'agent de l'eduació i el pacient a qui va dirigida. Suposa que el subjecte a a educar, té un saber que és desconegut per l'educador. Llavors, s'espera de l'educador que es disposi a intentar conèixer aquest saber. Per a fer aquest canvi de posició, ha d'estar disposat a mantenir en latència el propi saber. S'ha de poder prendre distància d'un mateix, per a estar en condicions de deixar-se sorprendre pel saber de l'altre.
El fet de suposar un saber a qui es pretèn educar, condiciona a que no es faci res sense el seu consentiment. N'és una garantia de la relació no impositiva.

Si això és aplicable a l'acte educatiu, en general, encara ho és més quan es tracta de l'educació dels subjectes amb autisme.

Què passa amb el model educatiu estàndar d'educació, el que ens resulta més familiar i proper? Que precisament aquest model peta frontalment amb la posició de la persona amb autisme. Aquesta, no li suposa a l'altre un saber i la demanda que l'altre li dirigeix a ell, se li fa insuportable i no s'hi identifica en absolut. L'educador en potència, es pot sentir rebutjat, que no se li fa cas i si es mostra massa insistent, pot provocar l'angoixa i inclús l'agresivitat de la persona amb autisme. El subjecte amb autisme, busca una manera pròpia d'estar en el món, sense necessitat de buscar el recurs de l'altre. Aprèn per sí mateix i mira de fer la seva experiència sense haver de recorre al saber de l'altre. És un saber que no passa per l'altre i això en té les seves conseqüències en les relacions amb els altres i amb la manera d'estar en el món de les persones que es serveixen de les paraules.

La imposició educativa, per molt ben intencionada que es presenti, és totalment contraindicada amb els subjectes amb autisme. En Lacan, un psicoanalista, indicava que no ens hem d'ocupar dels autistes i que sens dubte hi ha coses a dir-los. Què podem dir als autistes, sense ocupar-nos de ells i dir-los el que han de fer, segons nosaltres, que ens considerem el patró de la normalitat?

Cal suposar que tenen un saber, per molt extrany que ens resulti, i que estem disposats a deixar-nos sorprendre. Ens podem preguntar quin sentit pot tenir, per a ell, i no per a nosaltres, això que fa, ja que el seu actuar, no va dirigit a nosaltres. D'entrada, ens hem de prendre seriosament tot el que fa i abstener-nos de voler-lo guiar. És ell qui porta la iniciativa. Hem de disposa-nos a seguir-lo i veure si accepta la nostra companyia, sense pretensions. Si ens dóna entrada, és quan podrem introduir algun element, a manera de proposta. Veurem la seva reacció, com ens respon i si podem aspirar a ser "el guía que em segueixi", tal com deia Donna Williams, una persona amb autisme, de les que ha parlat de la seva experiència al respecte.

Miquel Gómez
Mollet del Vallès, 25-10-16

Taller de Música: "No sense els pares".

Sobre el Taller de Música per a famílies de nens amb dificultats en la comunicació i la relació

Per què la presència del pares en el Taller, quin és el seu paper?

Els pares, són els que tenen un coneixement i una experiència única, particular, sobre com són, com es comporten, com s’expressen, les seves maneres particulars de relacionar-se amb les persones i els objectes, les maneres pròpies de satisfer-se o d’angoixar-se, dels seus fills.

Aquest coneixement específic de cada pare, no el tenen els profesionals o els terapeutes. Els terapèutes, tenen un coneixement, un saber, pròpi de la seva formació i experiència professional. No estàn en el lloc dels pares. Els pares, des de la seva funció, poden transmetre als profesionals, el seu saber, adquirit a partir de la relació diària amb els fill, des del seu lloc com a pares.

D’entrada, cal que els pares puguin comunicar aquest saber als professionals i que aquests estiguin disposats a escoltar-los. Si els profesionals escolten i els pares se senten escoltats, s’articula, es posa en marxa, una relació, que és imprescindible pel que podrem considerar una relació terapèutica.

Pels pares, és important que la seva experiència la puguin expressar obertament i puguin mostrar fins a quìn punt els afecta i els fa patir.

El que els escolta, cal  que pugui sintonitzar amb el patiment de fons que s’expressa, que intenti escoltar mantenint a la reserva el seu saber i que al moment d’escoltar estigui disposat a deixar-se sorprendre per la particularitat de cada paraula que escolta. I que això li permeti interrogar el propi saber, perquè en serà la via per a no quedar-se amb un saber tancat i obrir-se a produir un nou saber, sempre en construcció.

Si el que hauria d’escoltar passa directament a voler convèncer que disposa d’un coneixement tancat, sense fisures, del que passa i del que s’hauria de fer, entra en una rivalitat de sabers, en el què el saber de un pretèn imposar-se sobre el de l’altre,  de manera que un és el que sap i l’altre el que s’hi ha de sotmetre. No es tracta d’entrar en una rivalitat de sabers sinó de poder reconèixer el saber de cadascú i si això dóna lloc a establir una relació de treball que sigui productiva per a uns i altres.

Si els pares entren en l’experiència de sentir-se escoltats, serà el que els hi servirà de base per a poder, ells, escoltar els seus fills.

Abans d’iniciar el Taller, es procura que els pares, siguin escoltats tant pels professionals com per els altres pares que participen en el Taller. Ès el moment d’instaurar  i establir una relació d’escolta, entre uns i altres, punt imprescindible per el funcionament del Taller.

L’escolta, aplicada a nens amb dificultats en la comunicació i la relació.

Els nens amb autisme, tenen dificultats importants en poder escoltar i respondre les demandes que li són dirigides. Es construeixen el seu món de manera que no hagin de passar les seves coses, les seves necessitats, demandes, per l’altre. Un altre que té vida propia i que els podria respondre de manera diferent a la que voldrien.

Davant d’aquestes dificultats, com es pot pensar en una relació que passi per l’escolta?

Per arribar a escoltar, caldrà, primer, que se senti escoltat.

Com escoltem a un nen amb autisme?

D’entrada, caldrà que ens fixem en quins objectes, activitats hi posa algún interès, per molt extrany que ens pugui semblar a qui l’observa. Poden ser activitats repetitives o sense cap sentit per a nosaltres. Que no tingui sentit per a l’altre que el mira, no vol dir que no la tingui per a ell.  Sovint, aquestes activitats, li poden servir per a calmar la seva angoixa. Si és així, no es tracta d’evitar que les facin i de voler implantar altres activitats que per a nosaltres poden tenir un sentit i valorem com a normals.

Cal respectar aquestes activitats que ell ha descovert que li serveixen i preguntar-nos pel sentit que poden tenir per a ell. Si se li fa costat i es respecten les seves maneres de fer, és possible que permeti deixar-se acompanyar. És llavors, quan mostra el seu vist i plau a la nostra presència, que podrem presentar-li propostes i que les pugui acceptar.  Si se sent respectat en les seves maneres de fer, es pot obrir a acceptar les propostes que li venen de l’altre.

En el Taller de Música, intentem estar atents  a quines coses són objecte del seu interès i mirar d’acompanyar-lo i veure si accepta la nostra presència. Si és així, llavors se li poden presentar propostes que possiblement no viurà de manera invasiva.

Les activitats que es poden presentar en el Taller, mirem  que puguin entrar en el camp dels seus interessos; no es tracta tant de voler intervenir de manera directiva i que facin el que se’ls hi proposa, sinó de d’afagir-nos a activitats en les que puguin prendre iniciativa o proposar activitats que pensem que poden ser del seu interès. En aquest sentit, ens volem orientar per les paraules d’una persona amb autisme que va deixar per escrit “vull un guia que em segueixi”.

Miquel Gómez

Psicòleg-Psicoanalista

Mollet del Vallès 17-4-16

Testimoni relacionat amb el Taller de Música

A l'Acte organitzat per TEAcords, amb motiu del Dia Mundial de Conscienciació sobre l'Autisme, la mare d'un nen amb autisme, va exposar una observació molt precisa del que va significar la música en la aparició de la paraula, en el seu fill. 

Títol: ...i la veu va despertar.

De cop i volta les seves primeres paraules les va deixar de dir. Durant un bon temps no vàrem tornar a sentir la seva veu, no sabem per què, pero va ser així...per nosaltres era molt angoixant.

Va anar passant el temps i tot continuava igual, mutisme absolut. Un bon dia, no se com, vaig descobrir algo que em va cridar la atenció, i a partir d'aquí comença el descobriment d'una cosa que a ell l'interessava molt: la música.
Em vaig adonar que mentre anàvem en cotxe (jo amb la meva música posada) reaccionava amb gestos facials a segons quines veus i a segons quins tons, també a segons quins instruments. Recordo que aquestes reaccions van ser molt evidents amb la cançó del grup "Cold Play" que es diu "Fix You".

Penso que a partir d'aquí, crec, va començar el seu interés per les cançons. Tatarejava cançons que cantàven a l'escola (només la música), fins que un dia, de la cançó de Cold Play que tantes vegades li havia possat al coxe, va repetir la estrofa final. No em podia creure el que acabava d'escoltar: n'era la seva veu. 

També ens vàrem adonar que davant de situacions que a ell l'angoixaven, cantant-li una cançó li era molt més fàcil per a ell. Em vaig inventar cançons per tot, per anar al cole, a la dutxa, a l'hora de menjar...aquestes tasques que li provocaven tanta engoixa, amb una cançó era molt més fàcil. 

Al principi tatarejava la música d'aquestes cançons, i al final no sé com, les va començar a cantar. Així que puc dir, que les primeres paraules del meu fill van sorgir a través de la música, aixó era meravellós.

Parlant amb altres pares de l'associació trobàvem un punt en comú en els nostres fills, la música els encantava. 

Així que vaig decidir que aquest interés per la música s'havia d'aprofitar.

Avui dia fa musicoteràpia individual i en grup. La va començar a fer a principi de curs i ja trobem els resultats que la música provoca al nen. A classe segueix les cançons com tots els nens amb la seva coreografia corresponent, cosa que abans no era capaç de fer. Fins i tot fa un parell de setmanes va participar amb els seus companys a la jornada de dances que fan a l'escola, va seguir el ritme de la música i va ballar com la resta de nens, cosa que mai havia fet.

Està clar que l'interés per la música el té i que está donant els seus fruits assistir a les seves classes de musicoteràpia. Ho hem d'aprofitar, ja que és un complement més per la seva estimulació.

Autora: María José Danoz