Presentació de la cançó inclusiva mec-mec! el Dia internacional de conscienciació sobre l’autisme

Mec-mec! és el títol de la cançó que forma part del conte musical inclusiu ReMi, un nen que fa  

sol. La cançó és una metàfora d’un acte d’inclusió. Es vol representar com es pot construir un acte d’inclusió amb la creació i l’interpretació de la cançó. 

El mec-mec, en el conte, passa per diferents moments. 

A l’inici del conte, és el so del clàxon del transport escolar que resulta angoixant pel protagonista. És un so intrusiu que li arriva de manera invasiva, que se li fa incomprensible i no pot defensar-se d’altre manera que tapant-se les orelles amb les mans. En aquest moment, el nen, està en una posició passiva, de patiment, davant d’un so inesperat i indesitjable.

Un cop en ReMi entra a l’aula, hi ha un canvi en la seva posició subjectiva. Passa de ser passiva, en relació al  so, a ser activa. Llavors, és ell qui provoca el so, quan busca les notes del teclat que facin un so que s’assembli al del clàxon del bus.

Amb aquesta tentativa de poder trobar un so, amb les notes Fa+Sol, que li evoqui el so aclaparador del clàxon, està gestant la representació -posar en paraules allò que l’ha angoixat- que li pot servir per a controlar l’angoixa.

Habitualment , els nens, fan servir el joc per a controlar o superar allò que els neguiteja. I, si els nens, principalment, ho fan amb el joc, els adults ho fan amb les paraules. 

El protagonista del conte, ha trobat la manera de controlar l’angoixa davant del so invasiu, al localitzar-ne un de similar en el teclat i que és capaç de reproduir sota el seu control. Amb l’onomatopeia del mec-mec, entra en el món de la paraula i regula la seva angoixa.

Però mentres està fent aquesta labor psíquica de control de l’angoixa, la seva activitat distorsiona i incomoda el funcionament de la classe i el treball de la mestra. Per a ell, té molt de sentit el que està descobrint, però per a la classe representa una molèstia que dificulta l’activitat de grup, de la que n’està al marge. 

El mec-mec que havia angoixat en ReMi, ve a ser semblant al que ara, en ReMi, sense voler-ho, ocasiona l’incomoditat de la classe. La mestra i els nens, no li troben cap sentit a l’activitat d’en ReMi i voldrien que fes el que té sentit per la majoria. 

Serà en el moment que la mestra parli de les seves preocupacions amb una companya i que aquesta li expliqui que el que fa en ReMi, -com acostumen a fer els nens amb autisme-, són les  maneres que ell troba per a regular les angoixes, quan podrà disposar-se a veure un sentit al que està fent. 

Aquesta manera particular d’en ReMi, d’autoregular-se, contrasta amb les maneres de fer del que resulta ser més habitual entre els nens. La manera de fer d’en ReMi, que per a ell pot tenir molt de sentit, pot resultar que no en tingui cap, per a la persona que l’observa, ja que pot estar molt allunyat del que molta gent podem considerar com a normal.

Però que per a l’observador no hi hagi un sentit, no vol dir que pel nen amb autisme, no el tingui. Llavors, la pregunta que ens obra a l’inclusió és la de quin sentit pot tenir, per a ell. No per a nosaltres. Això és com pensar-se a un mateix com si fos un l’altre. 

Per això, l’inclusió parteix d’un estar disposat a operar un canvi en un mateix que, si es fa, pot donar lloc a que el nen amb autisme, també el pugui fer, ja que els subjectes amb autisme, necessiten de l’altre que l’acompanya, que faci de guia que els segueixi.

El so invasiu del clàxon, resulta angoixant pel nen amb autisme perquè no té la manera de regular-lo, d’entrada, i el só del teclat amb les notes Fa+Sol, es fa desagradable a la mestra i la classe perquè no se li troba, també d’entrada, cap sentit. Quan el nen el pot regular la seva angoixa, amb el joc i la paraula, i els altres li veuen un sentit, és quan es pot produir un encaix com el que es produeix a l’interpretar la cançó conjuntament.

La cançó agafa com a punt de partida el mec-mec!, per a representar l’incorporació a la classe del comportament d’en ReMi, que en un primer moment s’havia prés com a quelcom a rectificar i que ara passa a formar part integrada en el funcionament col·lectiu. El mec-mec ve a ser el punt de partida de la cançó, que s’anirà construint amb l’implicació de tota la classe. 

La lletra de la cançó, s’ha triat expresament que d’entrada fossin el nom de les notes que componen la cançó: Do, Re, Mi, Fa i Sol, per a buidar de sentit la cançó i facilitar d’alguna manera l’introducció en el llenguatge musical, identificant les notes pel seu nom. Més endavant, es podrà fer servir la mateixa melodia per a posar-hi una lletra amb més intencionalitat.  

Les persones amb autisme quan entren en el món de la paraula i de la relació a través de la paraula, poden arribar a entendre el missatge que se’ls hi dirigeix però tenen dificultat en identificar-s’hi. Aquesta dificultat en identificar-se amb l’altre, sovint es confón amb que no ha entès el que se li diu. La dificultat principal, no està en entendre, sinó en respondre tal com l’altre persona espera que faci, quan li dirigeix un reclam. En les demandes que se li fan, es troba amb una intencionalitat, de l’altre, amb la què tenen dificultat per a identificar-se-hi i fer-la seva. 

El que popularment es diu “fer la seva”, en pot ser una via de “fer-la seva”? Això podría estar en línia amb el suggeriment que D. Williams plantejava dient vull un guía que em segueixi. 

Si fem una distinció entre el llenguatge verbal i el musical, diriem que al subjecte amb autisme li resulta més assequible la via musical. Entrar en el discurs, més directe i apremiant, de la paraula, resulta més dificultòs que entrar en el terreny musical que pot suavitzar o amorosir la paraula, quan l’acompanya. 

La pregunta seria: com fer servir la música per a donar lloc a la paraula? Com fer-la servir per a facilitar els vincles personals, els aprenentatges, per a connectar amb el plaer...

...i la cançó ve a simbolitzar un acte d’inclusió -com la de la lletra i música que s’articulen per a produir una cançó-  què comença amb un mec-mec!, que adopta diferents significacions. 

DIADA MUNDIAL DE concienciació SOBRE L’AUTISME

2 D’ABRIL

ASSOCIACIÓ TEACORDS 

C/ Feliu Tura 2, 1r-2a. Mollet del Vallès

A LES 19.00h

VINE A CELEBRAR-HO AMB L’ASSAIG DE LA CANÇÓ INCLUSIVA MEC-MEC!

Fem un mec-mec! per l’inclusió !!

Assaig-presentació de la cançó Mec-mec!

Al final del Concert, es va fer l’assaig i presentació de la cançó Mec-mec!, que forma part del conte musical inclusiu que estem preparant des del projecte inclusiu Digues-m’ho-cantant!, de l’associació TEAcords.
Hi vàren participar els acordionistes Hans Móller, Jordi Bruguera, Jordi Comesòlives, Tino Barba i Miquel Gómez, el baixista Andrés Fernàndez, els guitarristes Lluís i Sussanna, els flautistes de la família Armengol, cantaires de la coral de gent gran de St Feliu i la gent del públic que s’hi vàren implicar.
Des d’aquí, volem mostrar el nostre agraiment a totes les persones que vàren fer possible la primera interpretació en públic de la cancó que simbolitza un acte d’inclusió, en sí mateixa.

8è Concert d’acordions inclusiu

8è Concert d’acordions inclusiu de St Feliu de Codines

23-2-19, a les 18.00h, al CC La Fonteta. St Feliu de Codines

Organitza: Associació TEAcords

Telèfon: 661 978 648

c/e: teacordsmdv@gmail.com

Instagram: #teacords #diguesmhocantant

Blog: teacordsmdv.blogspot.com 

En el 8è Concert d’acordions de St Feliu de Codines, dedicarem una part a mostrar que ens podem servir de la música per a cercar l’inclusió social dels subjectes amb autisme. I no es tracta, només, d’explicar-ho sinó que les persones que assiteixen al concert, es puguin implicar i participar en un acte que ens permetrà disposar-nos a establir lligams amb els altres participants. 

L’acte d’inclusió té efectes en doble direcció, en les persones que hi participen. Buscar l’inclusió de l’altre, té efectes en un mateix. L’inclusió de l’altre, passa per un mateix. Implica un canvi en un mateix. Cal que un es deixi sorprendre per la manera de mostrar-se de l’altre i, d’entrada, no precipitar-nos a jutjar que el que fa no és “normal” i que ho ha de rectificar.  Sense aquest canvi, en un mateix, no es pot donar el canvi en l’altre. Han de ser les dues parts que han de mostrar una disposició a l’inclusió de l’altre. I és quelcom que no es pot obligar sinó que s’ha de “donar”, donar sense exigir res a canvi, en definitiva, donar per amor. 

Aquesta labor personal inclusiva, serveix tant per als subjectes amb autisme, com per a quansevol tipus de relació personal i social. 

Cançó: lletra i música.

Les cançons, lliguen música i lletra. La lletra, tot sola, acostuma a presentar dificultats per a ser assumida pels subjectes amb autisme, sobre tot quan aquesta se’ls hi vol imposar.   La música, és com un llenguatge més amable i accesible que pot ser un vehícle d’emocions, sentiments, amb què els subjectes autistes s’hi poden identificar. 

No vol dir que la música, per sí mateixa, tingui uns efectes determinats. És precís que el subjecte es deixi afectar per aquesta i que s’hi impliqui. I és menys dificultós entrar per la via musical que per la de la lletra, en el cas dels subjectes amb autisme. I no tots els subjectes amb autisme, responen de la mateixa manera.

El primer cas, “cas 1”, d’autisme que va tractar el psiquiatra Leo Kanner, l’any 1938 es tractava d’un home que destacava per les seves habilitats amb la música i amb els números. 

Considerem que donada l’afinitat per la música, es podria veure si, a través de la música, es pot accedir a la lletra i, llavors, tenir com una cançó, amb lletra i música. Podriem dir que la música pot fer de coxí a la lletra i li pot donar entrada. 

No en tenim constància de si en Leo Kanner, va fer servir la música per a tractar el seu pacient, però nosaltres sí que la podem fer servir i fer-ne resó del què en podem experienciar. 

Ens plantegem que les cançons poden ser un bon recurs educatiu per a l’inclusió a l’escola i social.

Hem fet una cançó amb finalitat inclusiva. És una cançó que formarà part d’un conte què posa en escena les dificultats que es presenten, -per l’alumne, pares, mestres, companys...- en el moment que un nen de 3a, amb autisme, entra a P-3. La mestra, fa ús de la cancó i busca els efectes inclusius, per a les diferents parts implicades. 

Respondre de manera indirecte o amb desafecció, no és sinònim d’indiferència (Donna Williams)

  Respondre de manera indirecte o mostrant desafecció no és sinònim d’indiferència (Donna Williams)

A les últimes pàgines del llibre escrit per Donna Williams, “Nadie en ningún lugar”, sintetiza quin és el seu pensament en com podria ser el tracte a oferir a un subjecte amb autisme, perquè a aquest se li faci més assequible la relació amb l’altre, que se li presenta fent-li demandes.

El seu punt de partida, per a poder oferir les seves indicacions de com podria ser el tracte, és que  el subjecte amb autisme, “és una persona afectada d’angoixa d’exposició”. En el transcurs del seu llibre, explica múltiples experiències, en pròpia persona, que venen a argumentar profusament el que ve a conceptualitzar com a angoixa d’exposició.

Com a condició prèvia, imprescindible, a la relació amb aquest subjecte, cal tenir en compte si s’està copsant la seva atenció; si dóna entrada a l’altre i si hi mostra una disposició favorable a col.laborar. No tenir-ho en compte i voler forçar el seu consentiment, estaria totalment contraindicat i podria portar a l’angoixa que faria impracticable la relació. 

Un altre aspecte que va lligat a l’anterior, és que el subjecte és reconegut com a tal, si veu que té la possibilitat de triar, d’exercir eleccions. Cal que tingui l’opció de definir les seves eleccions. Que se li ofereixi un espai on pugui desplegar que pot elegir. Si això no és possible i es troba amb la pressió i l’imposició de l’altre, que no li permet veure que és ell qui té la possibilitat d’exercitar l’elecció, se sent alienat a l’altre i no apareix com a subjecte. El subjecte apareix quan es pot fer càrrec de les pròpies eleccions. 

En aquest sentit, els possibles canvis, no són el que l’altre, educador o terapeuta, li vulgui imposar sota el criteri de voler-lo normalitzar. Això seria un ensimistrament. Els canvis, seràn els que el subjecte estigui disposat a assumir. El subjecte, es mereix un respecte a les seves eleccions. Aquest respecte, de part de l’altre, -decidir no voler-se imposar- pot donar lloc, precisament, que pugui posicionar-se com a subjecte i operar un canvi. 

D. Williams, proposa una relació indirecte per a afavorir que el subjecte amb autisme tingui una vía d’accès a la relació amb l’altre. Ofereix un catàleg de relacions indirectes, que venen a escenificar o representar la distància entre el subjecte i el seu altre, distància imprescindible per a poder fonamentar una relació. La distància, dóna consistència als llocs diferents de l’un i de l’altre. La distància, la separació, és condició necessària per a donar un lloc al subjecte. El títol del llibre “Nadie en ningún lugar” mostra clarament que no hi ha subjecte sense un lloc en l’altre.

I un matís a destacar que ens oferix D. Williams, és que la relació indirecte, mantenir la distància, no és sinònim d’indiferència. I precisament, establir aquesta distància, és el que pot brindar o ocasionar que el subjecte pugui veure’s i considerar-se com a tal. 

El fet de poder llegir el llibre, ve a ser una manera de prendre distància en relació a l’autora i de poder valorar la valuosa transmisió de la seva experiència com a subjecte, cosa que la dignifica com a tal. 

Com tractar un subjecte amb autisme?

Aquest és el primer tema del que se'n parlarà a la reunions de Presentació del proyecte inclusiu Diguesmhocantant per a subjectes smb autisme.

Per a respondre a aquista pregunta, cal tenir en compte dues coses: que les possibles ofertes d'ajuda, cal plantejar-les de manera que puguin ser acceptades pel subjecte a qui es pretèn ajudar i que la decisió de fer un canvi, és individual i no potser, mai, imposada. L'imposició, pot causar més dolor que benestar.

Donna Williams, una persona que ha patit l'autisme, en el seu llibre "Nadie en ningún lugar", ens ofereix una indicació molt valuosa al respecte: "responder de manera indirecte i mostrant desafecte, no és sinònim d'indiferència". Respondre de manera no directa, i sense posar gaire èmfasi, por afavorir la disposición del subjecte a tenor en compte el que se li ofereix.


Data: Divendres 2 de febrer

Horari: 19.30h-21.00h

Lloc: Local de TEAcords. C/ Feliu Tura 2, 1r-2a. Mollet del Vallès.

A càrrec de: Miquel Gómez. Psicoanalista i president de l'Associació TEAcords

Organitza: Associació TEAcords

Col.labora: Ajuntament de Mollet del Vallès i Servei Comunitari de l'IES Gallecs

Contacte: c/e teacordsmdv@gmail.com tel. 661 978 648

Entrada lliure

TEAcords impulsa el projecte “Digues-m’ho cantant”

TEAcords, és una associació que es va constituir, el 2014, quan un grup de pares, de nens amb autisme, que es reuníen periòdicament per a compartir les seves respectives experiències, es vàren posar d'acord per a conjuntar les seves iniciatives, perquè les persones amb autisme rebin un tracte respectuós de les persones, a nivell individual o col·lectiu, amb les què mostren dificultats a l'hora d'establir-hi lligams socials.

D'aquí, surt el nom de TEAcords. N'és una articulació de les sigles del Trastorn de l'Espectre Autista, TEA, amb la paraula Acord, què tant significa el pacte, el compromís, entre persones, com, a nivell musical, l'efecte sonor que es produeix, quan unes quantes notes, sonen simultàniament. Es tracta de posar d'acord, a diferents persones -cadascuna amb les seves particulars aportacions- en benefici dels subjectes en posició autista. 

Què podem dir dels subjectes en posició autista ?

D'entrada, l'autisme, ens replanteja de forma radical, l'aspecte que considerem més específic de l'èsser humà: l'estructura del llenguatge que ens permet parlar. 

Com és que nens que no tenen cap problema orgànic per a sentir i emetre sons, no es disposen a parlar o que inclús, desprès d'haver dit algunes paraules, deixen de dir-les?

El fet de parlar, que va més enllà de pronunciar sons, què implica?

Cal que hi hagi, almenys dos subjectes, constituïts com a tals.

La constitució del subjecte, es realitza a partir de l'articulació de les operacions d'alienació i de separació de l'altre, que deixen les seves marques, a partir del naixement. Així, es passa del naixement biològic al naixement psíquic -el naixement del subjecte- quan es pot identificar al seu nom i respondre amb el seu jo.

Un cop tenim dos subjectes, un, que es troba en "falta", es dirigeix a l'altre -a qui li suposa que li pot donar allò que a ell li falta- i n'espera un reconeixement del seu èsser. La "falta", és condició necessària per a l'existència del subjecte. El subjecte, com a tal, es caracteritza perquè sempre està en "falta" respecte de l'altre. 

L'altre, d'entrada, quan el nen acaba de néixer, es troba amb el plor del nen. El plor, amb el seu component sonor, pot ocasionar que la persona que fa funcions maternes, se senti commoguda. La persona que es deixa afectar pel plor, es planteja què vol de mi que el pugui satisfer i calmar...i li dóna resposta. 

El nou nascut, quan plora, no sap què li passa: nota un malestar i ho expressa amb el plor. El primer plor, no té una intencionalitat envers l'altre. L'altre, encara no consta. Serà a partir de les respostes que l'altre va assajant i oferint, com, el nen veurà els efectes que li tenen i arribarà a entendre el que li passa, a partir d'aquestes intervencions de l'altre. Llavors, el plor, anirà prenent una significació i el podrà utilitzar amb alguna finalitat. 

D'aquesta manera, es va construint un llenguatge particular, entre l'altre, en funció materna i el nen. Un llenguatge que ampliarà els seus límits i arribarà a entrar en el món del llenguatge. 

Les significacions que es van produïnt, estàn amarrades, lligades, a experiències de satisfacció o insatisfacció. Entre l'un i l'altre, es va tramant una relació, amb una base de satisfacció, què ho és par a ambdues parts. Es van trobant les maneres de viure i relacionar-se. El nen, va aprenent a passar les seves coses per l'altre i es va establint una relació previsible i satisfactòria, en termes generales.

Un moment important, en aquest procés de constitució del subjecte que parla, és quan apareix el "no". El "no", en les dues direccions: el no de l'altre i el no del nen. És el moment on l'altre, mostra un altre aspecte. Si fins ara, responia per la via de donar allò concret -la necessitat a satisfer- que se li demanava, amb el "no", pot donar allò que no es té. Pot dir què "no", precisament perquè se l'estima. 

El nen, també pot fer servir el "no", per a fer-se tenir en compte i diferenciar-se de l'altre. El "no" marca i assenta els límits, la demarcació necessària i, per tant, el respecte, entre l'un i l'altre.

Què passa, en aquest període de constitució del subjecte, en el cas dels nens amb autisme? 

Que el nen, no dirigeix les seves coses a l'altre, no les fa passar per l'altre i no s'activa el circuït de buscar en l'altre una resposta que el pugui satisfer, en els diferents àmbits de la vida diària. No es regula a partir de l'altre, sinò que intenta viure per sí mateix, sense el recurs a l'altre. Intenta "funcionar" per sí mateix. D'aquí l'avinantesa amb la paraula autisme. 

La persona més propera, pot viure que aquesta manera de fer, com un rebuig al que se li ofereix. Evidentement, resulta molt doloròs, veure que s'intenta oferir-li el millor de un mateix i que la resposta sigui el desinterès o la fugida. Però, més que en un rebuig, cal pensar en la dificultat en fer seu, el,que l'altre en vol de ell. No pot donar el seu consentiment (son paraules d’una persona amb autisme).

Com apropar-se o dirigir-se a algú que no et reclama o no n'espera, aparentment, res de tú, o que el que tú li ofereixes, no ho pot fer seu?

El nen que està en posició autista, s'habitua a resoldre les coses per sí mateix i s'habitua a una manera de fer, en la que no hagi de dependre de les respostes de l'altre. A partir d'aquí, haver de dirigir-se a l'altre, és com entrar en un terreny que se li fa incontrolable i, per tant, el vol evitar. I si és l'altre qui es dirigeix a ell, ho pot viure com una intrussió, una invasió, que se li fa insoportable i que li genera angoixa. Llavors, en defuig de l'altre. I és especialment, quan l'altre li mostra la seva intencionalitat, de forma oberta, quan li resulta més insoportable. 

Quan parlem, més enllà del missatge oral i de les paraules que es diuen, hi ha una intencionalitat. 

Volem que l'altre ens entengui i que respongui com considerem que hauria de fer.  Intentem  convèncer i que s‘identifiqui amb nosaltres. Hi ha un component de voler obligar a l'altre, i d'imposar-li el nostre punt de vista.

Això que per al que parla, li resulta el més normal, a la persona amb autisme, que es regula per altres criteris, no ho pot fer seu: s'angoixa i defuig del lligam amb l'altre. 

A partir d'aquest contexte, de la relació entre el nen amb autisme i l'altre, és com ens plantegem l'ús de les cançons, en l'educació. 

En les cançons, la lletra -la lletra que és el vehicle principal de l'intencionalitat de l'altre- està embolcallada per la melodia i no es mostra de manera tant directe o descarnada. La música, suavitza la paraula. És per aquesta vía, que el fet de dir les coses cantant, es pot fer més amable. 

No vol dir, això, que les cançons, per sí mateixes, tinguin aquest efecte. Serà, més aviat, l'ús que se'n faci de elles, el que pot donar resultat. 

Observem l'afinitat que molt sovint tenen els nens per les cançons i la música i veiem que això en pot ser una vía d'entrada inclusiva per el nen, per a poder establir algún lligam amb ell.

És per això que arribem a l'eslògan "Digues-m'ho cantant". 

Miquel Gómez

President de l'Associació TEAcords

Mollet del Vallès, 16-11-17

Música i logopèdia, música i les paraules, música i les vocalitzacions, música i el so...

Aquest és el títol de la presentación que Gemma Barnés, logopeda del CDIAP Mollet, va realitzar a la Xerrada sobre "L'ús de les cançons en l'educació de nens amb dificultas en la comunicación i relació", l'1 d'abril, a Mollet del Vallès, amb motiu del Dia internacional de conscienciació sobre l'autisme.

L'acte, estava organitzat per l'Associació TEAcords, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Mollet del Vallès. 

MÚSICA I LOGOPÈDIA, MÚSICA I LES PARAULES, MÚSICA I LES VOCALITZACIONS, MÚSICA I EL SO...

Els que coneixeu el Miquel, sabreu que és difícil dir-li que no...aquest cop em va demanar poder parlar de la música i relacionar-ho amb el treball de comunicació, de logopèdia...Però només intentaré fer un esboç de quina manera incorporem a vegades la música i perquè ho fem

Molts pares quan ens presenten els seus fills, quan ens en parlen diuen:

“Li agrada molt la música, no mira les pel·lícules...excepte quan hi ha música, en general no fa cas a la tele, però s’apropa quan hi ha anuncis amb música”... de fet parlen  de com els seus fills es relacionen amb la música...

Hi ha alguns nens que trien la música, s’apropen quan aquesta està present, a cançons determinades, o aquells vídeos de cançons que poden escoltar una i una altra vegada.

Això que vosaltres, els pares, heu observat, nosaltres potser d’una manera, inicialment, accidental, ho hem anat incorporant, com un element més que els nens ens portàvem... Hi ha qui s’acompanya d’un cotxe, d’un animalet, d’un potet i n’hi ha que ho fan d’una música, a vegades evident, com potser una cançó i altres vegades no tan evident com poden ser certs sorollets (vocalitzacions, copets amb objectes...)

Per tant, hi ha nens que porten la música o alguna cançó com un objecte per anar pel món, un objecte sonor que els permet entrar en relació amb els altres, un objecte sonor que poden agafar i a través del qual nosaltres ens podem apropar...

Sabem que a través de les paraules, de l’entonació que cada persona li dóna, podem captar que darrera d’una paraula, a part del que representa hi ha una intenció per part de la persona que ho diu... 

Això de més que transmetem amb la veu hi ha molts nens que s’hi proteixeixen.

En alguns d’aquests nens la paraula dita mitjançant la melodia d’una cançó els permet escoltar el missatge, sense escoltar la intenció del qui ho diu, així tenim molts exemples de nens que, inicialment, poden recollir si ho diem cantant, o que poden marxar del despatx si ens despedim amb una cançó, nens que poden deixar un malestar a través d’escoltar la seva cançó preferida...

A l’escola bressol tenim molts exemples de com les cançons marquen les activitats, així com el seu inici i el seu final.

Per tant, observem que els nens que trien la música, poden escoltar les paraules a través d’ella i suposo que la gran pregunta és si els permet parlar?

Parlar?

Parlar no és només encadenar un conjunt de sons formant una paraula, parlar, és molt complexe i, a part, implica l’emissió, és a dir, deixar anar la veu i això no sempre és fàcil.

Hi ha nens que els és molt més fàcil fer-ho posant un to de veu més elevat, o imitant algun personatge o... amb música. La música els permet, a alguns poder deixar anar la veu, però protegida per la melodia... és important observar que per alguns nens, poder deixar a anar la veu, és una manera de començar-se a relacionar amb ella.

Això que aparentment és simple són passos  anteriors a l’emissió de la paraula, però que cal poder fer i cal poder observar cada un com ho va fent, com si relaciona i què permet... intercanvi de so a través de copets... l’emissió de sons, i d’aquí a vocals repetides i d’aquí a vocals aïllades i d’aquí a l’oposició fonètica que és la base de la paraula i d’aquí... cada un farà el seu propi camí en relació a la veu i a la paraula.

En el CDIAP hem iniciat, de manera experimental (perquè no sabem cap a on ens portarà), un grup on posem en joc la música, els instruments, cançons i imatges, per tal de facilitar la relació i comunicació, oferim un espai i juguem amb la música, inventem cançons que acompanyen les seves accions i escoltem...i els escoltem fent un ritme amb la pandereta, tocant una nota al xil·lòfon, o fent sons, sons que acompanyen la música.

Hem observat que a vegades hi ha una demanda infinita d’una mateixa cançó, que ofereix un continuïtat, una invariabilitat...però aquesta cançó-objecte ens permet introduir silencis, petites esperes i... obrir la possibilitat a noves cançons, a noves demandes...

Què ens permet la música? Sembla que per la seva estructura de llenguatge i amb les seves característiques de melodia, timbre i ritme, pot ser un mediador per poder entrar en relació amb la veu, amb la paraula, però sobretot és un element que ens permet, amb alguns nens entrar en relació.