Una de les característiques amb les que s'identifica a l'autisme és amb el no parlar. A un autita se'l considera com algú que no parla.
Aquesta concepció està molt estesa. I, si algú no parla, se la considera fora del llenguatge.
I el llenguatge ve a ser el tret diferencial dels èssers humans.
Per tant, aquest algú que no parla, queda exclòs del cercle dels humans.
Això, té efectes molt considerables amb la persona que està en una posició autista, perquè se la tracta com algú que no té la entitat de subjecte i amb qui es manté un tracte despersonalitzat.
Si no parla, si no ens respon, pensem que no ens pot entendre i és un incapacitat per a establir-hi relació. No es pot esperar de ell altra cosa.
Si al món de l'autisme hi entrem per la via dels dèficits, de les carències respecte la parla, la comunicació, l'atenció, el contacte... ens trobarem tancats, encerclats en una visió "autista" de l'autisme i no podrem veure més enllà de nosaltres mateixos.
Més enllà de la marca, l'etiqueta d'autisme, que podem fer servir de manera defensiva i ofensiva, des d'una posició de tenir el poder d'un saber impenetrable, no hem de perdre de vista que hi ha un subjecte.
Un subjecte com ho som cadascú de nosaltres i, al mateix temps, ben diferent.
Una condició per arribar a ser subjecte, és ser diferent de l'altre.
Que no parli, no vol dir que estigui fora del llenguatge. Es tracta d'un subjecte que pot no parlar o parlar per a no dir res.
I sens dubte, hi ha cosa a dir-los (com va dir J. Lacan)
I, d'alguna manera, l'autisme que mostren aquests subjectes, durant un temps, més o menys llarg de la seva vida, es pot entendre com una manera particular de situar-se en el món i de construir-se una realitat que els hi permeti viure.
