divendres, 17 de novembre del 2017

TEAcords impulsa el projecte “Digues-m’ho cantant”


TEAcords, és una associació que es va constituir, el 2014, quan un grup de pares, de nens amb autisme, que es reuníen periòdicament per a compartir les seves respectives experiències, es vàren posar d'acord per a conjuntar les seves iniciatives, perquè les persones amb autisme rebin un tracte respectuós de les persones, a nivell individual o col·lectiu, amb les què mostren dificultats a l'hora d'establir-hi lligams socials.

D'aquí, surt el nom de TEAcords. N'és una articulació de les sigles del Trastorn de l'Espectre Autista, TEA, amb la paraula Acord, què tant significa el pacte, el compromís, entre persones, com, a nivell musical, l'efecte sonor que es produeix, quan unes quantes notes, sonen simultàniament. Es tracta de posar d'acord, a diferents persones -cadascuna amb les seves particulars aportacions- en benefici dels subjectes en posició autista. 

Què podem dir dels subjectes en posició autista ?

D'entrada, l'autisme, ens replanteja de forma radical, l'aspecte que considerem més específic de l'èsser humà: l'estructura del llenguatge que ens permet parlar

Com és que nens que no tenen cap problema orgànic per a sentir i emetre sons, no es disposen a parlar o que inclús, desprès d'haver dit algunes paraules, deixen de dir-les?

El fet de parlar, que va més enllà de pronunciar sons, què implica?

Cal que hi hagi, almenys dos subjectes, constituïts com a tals.

La constitució del subjecte, es realitza a partir de l'articulació de les operacions d'alienació i de separació de l'altre, que deixen les seves marques, a partir del naixement. Així, es passa del naixement biològic al naixement psíquic -el naixement del subjecte- quan es pot identificar al seu nom i respondre amb el seu jo.

Un cop tenim dos subjectes, un, que es troba en "falta", es dirigeix a l'altre -a qui li suposa que li pot donar allò que a ell li falta- i n'espera un reconeixement del seu èsser. La "falta", és condició necessària per a l'existència del subjecte. El subjecte, com a tal, es caracteritza perquè sempre està en "falta" respecte de l'altre. 

L'altre, d'entrada, quan el nen acaba de néixer, es troba amb el plor del nen. El plor, amb el seu component sonor, pot ocasionar que la persona que fa funcions maternes, se senti commoguda. La persona que es deixa afectar pel plor, es planteja què vol de mi que el pugui satisfer i calmar...i li dóna resposta. 

El nou nascut, quan plora, no sap què li passa: nota un malestar i ho expressa amb el plor. El primer plor, no té una intencionalitat envers l'altre. L'altre, encara no consta. Serà a partir de les respostes que l'altre va assajant i oferint, com, el nen veurà els efectes que li tenen i arribarà a entendre el que li passa, a partir d'aquestes intervencions de l'altre. Llavors, el plor, anirà prenent una significació i el podrà utilitzar amb alguna finalitat. 

D'aquesta manera, es va construint un llenguatge particular, entre l'altre, en funció materna i el nen. Un llenguatge que ampliarà els seus límits i arribarà a entrar en el món del llenguatge. 
Les significacions que es van produïnt, estàn amarrades, lligades, a experiències de satisfacció o insatisfacció. Entre l'un i l'altre, es va tramant una relació, amb una base de satisfacció, què ho és par a ambdues parts. Es van trobant les maneres de viure i relacionar-se. El nen, va aprenent a passar les seves coses per l'altre i es va establint una relació previsible i satisfactòria, en termes generales.

Un moment important, en aquest procés de constitució del subjecte que parla, és quan apareix el "no". El "no", en les dues direccions: el no de l'altre i el no del nen. És el moment on l'altre, mostra un altre aspecte. Si fins ara, responia per la via de donar allò concret -la necessitat a satisfer- que se li demanava, amb el "no", pot donar allò que no es té. Pot dir què "no", precisament perquè se l'estima. 

El nen, també pot fer servir el "no", per a fer-se tenir en compte i diferenciar-se de l'altre. El "no" marca i assenta els límits, la demarcació necessària i, per tant, el respecte, entre l'un i l'altre.

Què passa, en aquest període de constitució del subjecte, en el cas dels nens amb autisme? 

Que el nen, no dirigeix les seves coses a l'altre, no les fa passar per l'altre i no s'activa el circuït de buscar en l'altre una resposta que el pugui satisfer, en els diferents àmbits de la vida diària. No es regula a partir de l'altre, sinò que intenta viure per sí mateix, sense el recurs a l'altre. Intenta "funcionar" per sí mateix. D'aquí l'avinantesa amb la paraula autisme. 

La persona més propera, pot viure que aquesta manera de fer, com un rebuig al que se li ofereix. Evidentement, resulta molt doloròs, veure que s'intenta oferir-li el millor de un mateix i que la resposta sigui el desinterès o la fugida. Però, més que en un rebuig, cal pensar en la dificultat en fer seu, el,que l'altre en vol de ell. No pot donar el seu consentiment (son paraules d’una persona amb autisme).

Com apropar-se o dirigir-se a algú que no et reclama o no n'espera, aparentment, res de tú, o que el que tú li ofereixes, no ho pot fer seu?

El nen que està en posició autista, s'habitua a resoldre les coses per sí mateix i s'habitua a una manera de fer, en la que no hagi de dependre de les respostes de l'altre. A partir d'aquí, haver de dirigir-se a l'altre, és com entrar en un terreny que se li fa incontrolable i, per tant, el vol evitar. I si és l'altre qui es dirigeix a ell, ho pot viure com una intrussió, una invasió, que se li fa insoportable i que li genera angoixa. Llavors, en defuig de l'altre. I és especialment, quan l'altre li mostra la seva intencionalitat, de forma oberta, quan li resulta més insoportable. 

Quan parlem, més enllà del missatge oral i de les paraules que es diuen, hi ha una intencionalitat. 

Volem que l'altre ens entengui i que respongui com considerem que hauria de fer.  Intentem  convèncer i que s‘identifiqui amb nosaltres. Hi ha un component de voler obligar a l'altre, i d'imposar-li el nostre punt de vista.

Això que per al que parla, li resulta el més normal, a la persona amb autisme, que es regula per altres criteris, no ho pot fer seu: s'angoixa i defuig del lligam amb l'altre. 

A partir d'aquest contexte, de la relació entre el nen amb autisme i l'altre, és com ens plantegem l'ús de les cançons, en l'educació. 

En les cançons, la lletra -la lletra que és el vehicle principal de l'intencionalitat de l'altre- està embolcallada per la melodia i no es mostra de manera tant directe o descarnada. La música, suavitza la paraula. És per aquesta vía, que el fet de dir les coses cantant, es pot fer més amable. 

No vol dir, això, que les cançons, per sí mateixes, tinguin aquest efecte. Serà, més aviat, l'ús que se'n faci de elles, el que pot donar resultat. 

Observem l'afinitat que molt sovint tenen els nens per les cançons i la música i veiem que això en pot ser una vía d'entrada inclusiva per el nen, per a poder establir algún lligam amb ell.

És per això que arribem a l'eslògan "Digues-m'ho cantant". 

Miquel Gómez
President de l'Associació TEAcords


Mollet del Vallès, 16-11-17

dijous, 13 d’abril del 2017

Música i logopèdia, música i les paraules, música i les vocalitzacions, música i el so...

Aquest és el títol de la presentación que Gemma Barnés, logopeda del CDIAP Mollet, va realitzar a la Xerrada sobre "L'ús de les cançons en l'educació de nens amb dificultas en la comunicación i relació", l'1 d'abril, a Mollet del Vallès, amb motiu del Dia internacional de conscienciació sobre l'autisme.

L'acte, estava organitzat per l'Associació TEAcords, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Mollet del Vallès. 




MÚSICA I LOGOPÈDIA, MÚSICA I LES PARAULES, MÚSICA I LES VOCALITZACIONS, MÚSICA I EL SO...

Els que coneixeu el Miquel, sabreu que és difícil dir-li que no...aquest cop em va demanar poder parlar de la música i relacionar-ho amb el treball de comunicació, de logopèdia...Però només intentaré fer un esboç de quina manera incorporem a vegades la música i perquè ho fem

Molts pares quan ens presenten els seus fills, quan ens en parlen diuen:
“Li agrada molt la música, no mira les pel·lícules...excepte quan hi ha música, en general no fa cas a la tele, però s’apropa quan hi ha anuncis amb música”... de fet parlen  de com els seus fills es relacionen amb la música...

Hi ha alguns nens que trien la música, s’apropen quan aquesta està present, a cançons determinades, o aquells vídeos de cançons que poden escoltar una i una altra vegada.

Això que vosaltres, els pares, heu observat, nosaltres potser d’una manera, inicialment, accidental, ho hem anat incorporant, com un element més que els nens ens portàvem... Hi ha qui s’acompanya d’un cotxe, d’un animalet, d’un potet i n’hi ha que ho fan d’una música, a vegades evident, com potser una cançó i altres vegades no tan evident com poden ser certs sorollets (vocalitzacions, copets amb objectes...)

Per tant, hi ha nens que porten la música o alguna cançó com un objecte per anar pel món, un objecte sonor que els permet entrar en relació amb els altres, un objecte sonor que poden agafar i a través del qual nosaltres ens podem apropar...

Sabem que a través de les paraules, de l’entonació que cada persona li dóna, podem captar que darrera d’una paraula, a part del que representa hi ha una intenció per part de la persona que ho diu... 

Això de més que transmetem amb la veu hi ha molts nens que s’hi proteixeixen.

En alguns d’aquests nens la paraula dita mitjançant la melodia d’una cançó els permet escoltar el missatge, sense escoltar la intenció del qui ho diu, així tenim molts exemples de nens que, inicialment, poden recollir si ho diem cantant, o que poden marxar del despatx si ens despedim amb una cançó, nens que poden deixar un malestar a través d’escoltar la seva cançó preferida...
A l’escola bressol tenim molts exemples de com les cançons marquen les activitats, així com el seu inici i el seu final.

Per tant, observem que els nens que trien la música, poden escoltar les paraules a través d’ella i suposo que la gran pregunta és si els permet parlar?

Parlar?

Parlar no és només encadenar un conjunt de sons formant una paraula, parlar, és molt complexe i, a part, implica l’emissió, és a dir, deixar anar la veu i això no sempre és fàcil.

Hi ha nens que els és molt més fàcil fer-ho posant un to de veu més elevat, o imitant algun personatge o... amb música. La música els permet, a alguns poder deixar anar la veu, però protegida per la melodia... és important observar que per alguns nens, poder deixar a anar la veu, és una manera de començar-se a relacionar amb ella.

Això que aparentment és simple són passos  anteriors a l’emissió de la paraula, però que cal poder fer i cal poder observar cada un com ho va fent, com si relaciona i què permet... intercanvi de so a través de copets... l’emissió de sons, i d’aquí a vocals repetides i d’aquí a vocals aïllades i d’aquí a l’oposició fonètica que és la base de la paraula i d’aquí... cada un farà el seu propi camí en relació a la veu i a la paraula.

En el CDIAP hem iniciat, de manera experimental (perquè no sabem cap a on ens portarà), un grup on posem en joc la música, els instruments, cançons i imatges, per tal de facilitar la relació i comunicació, oferim un espai i juguem amb la música, inventem cançons que acompanyen les seves accions i escoltem...i els escoltem fent un ritme amb la pandereta, tocant una nota al xil·lòfon, o fent sons, sons que acompanyen la música.

Hem observat que a vegades hi ha una demanda infinita d’una mateixa cançó, que ofereix un continuïtat, una invariabilitat...però aquesta cançó-objecte ens permet introduir silencis, petites esperes i... obrir la possibilitat a noves cançons, a noves demandes...


Què ens permet la música? Sembla que per la seva estructura de llenguatge i amb les seves característiques de melodia, timbre i ritme, pot ser un mediador per poder entrar en relació amb la veu, amb la paraula, però sobretot és un element que ens permet, amb alguns nens entrar en relació.