dilluns, 19 de desembre del 2022

L'ús de la cançó, com a eina d'inclusió, amb nens amb dificultats en la relació




  
Dificultat per a escoltar la intencionalitat de la paraula


                    Dificultat per a escoltar la intencionalitat de la paraula. Dibuix d'Elena Luchena


 


             Facilitat per a escoltar la paraula si està modulada per la música. Dibuix d'Elena Luchena

La setmana passada, vàrem começar a comentar aquest article en les xerrades que fem als voluntaris de Servei Comunitari de 4t d'ESO de l'IES Gallecs de Mollet del Vallès on es planteja la dificultat d'escoltar del subjecte amb autisme quan es troba amb la intencionalitat al descobert de la paraula o com se li fa més accessible l'escolta quan la paraula està regulada per la música, com pot passar amb les cançons.



En el títol de la xerrada, he omés, expressament la paraula autisme, per a evitar el possible efecte d'estigmatització que pot comportar. 


Si a una persona li assignem l'etiqueta diagnòstica, ens dóna una sensació de domini, per sentir-nos posseidors d'un saber respecte aquesta persona. Amb aquesta sensació de domini, no és la millor actitud per a presentar-se a una persona amb autisme. El més provable, és que en defugi de nosaltres. 


No vol dir, que perquè no es digui la paraula, estiguem controlant el possible efecte estigmatitzador, però, si en parlem d'aquesta possibilitat i del que això pot representar, podrem entrar en aquest tema, amb una altra actitud. 


Què vol dir, aixó? Que, d'entrada i perquè ens puguin obrir la porta, no podem anar amb pretensions de superioritat, més o menys disimulada. Hem de mantenir a l'espera, els nostres coneixements i la nostra experiència, al respecte. Mantenir una posició molt respectuosa, davant d'un subjecte que desconeixem i que es mostra de manera ben diferent al que es conegut per a nosaltres.


Les persones amb autisme, són molt susceptibles o sensibles a l'intencionalitat de l'altre, expressada verbalment. Poden entendre el significat del que se'ls hi diu, poden comprendre les paraules, però on troven un obstacle -que pot ser insuperable- és en el moment d'haver de donar una resposta, en funció del què se'ls hi demana, o haver de dirigir-se a l'altre per a expressar el què volen i tenir en compte que l'altre els hi pot respondre amb un "no". 


L'intencionalitat que l'altre fa arribar, de diferent manera però sobretot amb la paraula, se li fa insoportable, excessiva i no la poden admetre. I apareix l'angoixa. Llavors, actúen de manera defensiva amb un comportament de rebuig, més o menys expeditiu, en funció de l'angoixa sobrevinguda. 


Quan, un, es troba amb situacions semblants, el més habitual és que interpreti aquest comportament com un rebuig, mostrat de diferents maneres, com un rebuig, dirigit a un mateix. I, un, pot pensar que aquest subjecte va "a la seva...no fa cas...és independent...no parla...no té empatía...". 


Totes aquestes impressions, en part, venen a parlar de nosaltres mateixos. Se'ns fa difícil pensar que aquesta reacció no va dirigida a nosaltres i que respon a una dificultat del subjecte per a reaccionar tal com nosaltres n'estem esperant.


Això, requereix que nosaltres fem una operació de prendre distància respecte de nosaltres mateixos i no donar caràcter de certesa o convicció, a les nostres apreciacions.


 Entrem, donç, en el terreny dels dubtes, mitges veritats, un terreny que no ens dóna seguretat i en el que no ens sentim segurs, en la relació amb l'altre. 


És el terreny dels subjectes, la subjectivitat, que no està gaire de moda. El món de l'aparent objectivitat, que n'és el de la ciència, mostra un evident menysteniment del que es considera "subjectiu". És poc fiable. No saps a on agafar-te. Al subjecte, no se'l pot dominar, no se'l pot controlar. 


De fet, quan ens introduïm en el món de l'autisme, hem d'estar disposats a replantejar-nos els aspectes més fonamentals, bàsics, del que és la relació humana i, de manera més específica, el món de la parla, aspecte que ens diferencia respecte la resta d'èssers amimals. 


El més habitual, a partir de naixement, és que el bebé arrenqui a plorar. El plor, la primera veu que es fa sentir, pot arribar a commoure a les persones que es deixen afectar. Sense aquesta afectació, no hi ha una resposta que intenti calmar el plor. El que respon, assaja diferents respostes, per a veure de quina manera el nen, es pot calmar, al trobar alguna satisfacció.


Donar el so, donar la paraula, implica un acte de separació respecte d'un mateix i de la concepció del món que s'ha anat construïnt. Un món en el que intenta valdre's per sí mateix, sense haver de recòrrer a un altre que, a més a més, li pot dir que "no". 


Davant de les respostes de l'altre, el nen, anirà trobant la manera de satisfer-se. D'aquesta manera, es va establint un diàleg entre el nen i la persona que se'n cuida, que cada cop serà més complexe i que donarà pas a la paraula. 


El nen, descobreix que pot producir só, amb la seva veu i s'entreté en jugar a fer sons. Comença a fer les seves improvisacions sonores. Encara que hi poden haver moments que son sons que no van dirigits a l'altre, no vol dir que no accepti que l'altre l'imiti i que tots plegats es posin a fer una producció sonora, sense sentit aparent, que dura mentre la poden gaudir. 


El so es lliga al gaudi, i a l'altre de la paraula. 


Els nens amb autisme, possiblement, tenen dificultat en deixar anar el so i a entrar en la cadena de fer sons per a l'altre, del que n'han d'estar disposats a rebre'ls. 


El nen amb autisme, té dificultat en prendre distància respecte a sí mateix. Deixar anar el so, la paraula, li pot representar com haver de desprendre's d'una part del seu cos, la veu,  en sentit real. Ho viu com una perdua real, no metafòrica. 


Donar el so, donar la paraula, implica un acte de separació respecte d'un mateix i de la concepció del món que s'ha anat construïnt. Un món en el que intenta valdre's per sí mateix, sense haver de recòrrer a un altre que, a més a més, li pot dir que "no". 



El nen amb autisme, es va construïnt el seu món, per sí mateix i sense el recurs a l'altre. S'habitua a fer les coses per sí mateix i, per tant, les seves maneres particulars, pròpies de satisfer-se, sense haver de passar-ho per l'altre; per l'altre, en definitiva, del llenguatge.


 Això, té les seves implicacions i no li podem demanar que es guïi pels nostres patrons, regulats pel llenguatge que tenim en comú i en el què ens situem com a "un més entre els altres". 


Per altra banda, quan és l'altre, que amb la paraula, li mostra la seva intencionalitat, i per tant, la diferència explícita, no la pot reconèixer i li resulta totalment extranya a ell i per tant com un perill imminent que li desencadena angoixa, amb el comportament conseqüent de defensa. 


Davant d'aquest panorama, quina funció pot tenir l'ús de la cançó?


Per què hi ha nens amb autisme, que les primeres paraules pronunciades han estat en el moment de cantar una cançó ? O, com és que s'aprenen lletres de cançons, sense que ningú els hi hagi ensenyat?


En les cançons, que es composen de l'articulació entre lletra i música, ens trobem amb la particularitat que la lletra queda embolcallada per la música. La paraula, no es presenta nua i amb tota la seva força. Aquesta paraula, a través de la qual, l'altre pot mostrar clarament la seva intencionalitat envers el subjecte amb autisme, es presenta suavitzada, maquillada, de manera que no dispara les alarmes defensives i pot ser més ben rebuda i acollida. Si la cançó fos un producte comercial, en el seu envoltori, constaria que conté un nivell light, baix,  d'intencionalitat. 


No és que la música, per sí mateixa, faci entrar amb calçador la paraula. Però si se'n fa l'ús de la música, tenint en compte les condicions de cadascún dels subjectes que presenten dificultats a respondre a la demanda verbal de l'altre, pot ser una via que afavoreixi la possible relació. 


En el moment de dir les coses, cantant, no cal mirar fixament a l'altre, es pot estar en moviment...el missatge verbal, queda com en segón pla, disimulat i no és tant evident i imperatiu. 


Tenim la impressió que, si una persona no ens mira amb atenció i els seus gestos no responen al que nosaltres esperem, no ens està escoltant o que inclús no és capaç d'entendre'ns. Podem arribar a l'extrem de pensar, que  les persones amb autisme, no estàn en el món del llenguatge. Però, el més habitual, és que entenen el que se'ls hi diu, però no poden respondre, no poden fer seu el que se'ls hi demana i, la seva resposta, no és la que n'esperem. 


Ens pot semblar un detall insignificant el fet de moderar l'intencionalitat de l'altre a base de cançons, però si hi apliquem el zoom i ho mirem amb detall i sense gaires pretensions, podrem veure apareixer el somriure, en la cara del nen, que ens mira espontàniament, sense haver-li-ho demanat. Això, no te preu !!



Miquel Gómez

Associació TEAcords









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El teu comentari ens pot ser molt ùtil