dimarts, 22 de desembre del 2015

Manifest de Minerva, en favor de l'atenció pública de les persones amb autisme, des de diferents concepcions teòriques i terapèutiques




Iván Ruíz i Neus Carbonell, directors del Foro Autisme 2015, han elaborat un manifest en defensa de la lliure elecció de teràpies com, entre elles, la d'inspiració psicoanalítica, dins de l'àmbit de l'atenció pública de les persones amb autisme. 
L'Associació TEAcords, estem plenament d'acord amb els criteris que s'exposen i considerem que cal donar-ne difusió a l'opinió pública perquè es puguin tenir en consideraciò. 
Us presentem, a continuació, el text que han fet públic, comptant amb l'acord de la seva difusió.


Dirigit a l’Hble. Sr Boi Ruiz i García, Conseller de Salut; a la Hble. Sra. Irene Rigau i Oliver, Consellera dEnsenyament; i a la Hble. Sra. Neus Munté i Fernández, Consellera de Benestar Social i Família; de la Generalitat de Catalunya

I en resposta a la campanya de lAssociació Aprenem: “Prácticas obsoletas en la atención pública del autismo en Cataluña” a Change.org

I.      A FAVOR DE LES CAUSES LEGÍTIMES QUE DEFUGEN LAUTORITARISME

Reclams de solucions reduccionistes per a problemes complexos. Aquest és el pendent que pren una societat, en aquest cas la nostra, quan eludeix el debat de les idees. Si, a més, langoixa empeny, aleshores apareixen actituds autoritàries que no accepten més que el silenci i lobediència com a resposta.

La campanya endegada per lAssociació Aprenem, amb l’objectiu d’eliminar l’orientació clínica de la psicoanàlisi als serveis datenció a les persones amb autisme és, certament, conductista. Voldria modificar la conducta daquells professionals i famílies que es mourien cercant altres models teòrics i pràctics amb els quals se senten més identificats.

Entenem que aquesta mobilització afecta, per descomptat, tots aquells professionals formats i orientats per la psicoanàlisi, però també tots aquells daltres orientacions—fins i tot cognitivo- conductuals— que saben que el tractament de lautisme és molt difícil i delicat, que la veritat no és mai absoluta, que la revolució científica a Europa fou possible gràcies al pensament obert i plural de la Il·lustració i, per tant, la ciència necessita el debat de les idees i la llibertat dels seus practicants, i que la democràcia i el dret a escollir són condicions inalienables en una societat justa que vetlla per la cohesió social.

Ens alerta i ens preocupa profundament l’abast d’aquesta manifestació pública perquè transcendeix el tractament de lautisme i el respecte als drets més fonamentals. Si ens expressem amb la contundència daquestes ratlles és perquè la mobilització d’Aprenem ataca pilars fonamentals duna societat, com la catalana, que ha aconseguit una xarxa en latenció pública educativa, social i sanitària, reflex dun teixit social i associatiu, construït durant dècades de democràcia, fins i tot des d’abans, durant els anys més foscos de la dictadura.

Les voluntats dincidir en els models polítics no haurien de poder exercir-se sense el diàleg i el consens. Qualsevol participació unilateral no serà sinó una imposició, encara que provingui del consens duna minoria, o dun col·lectiu, que serigeix en el veritable i únic portantveu duna causa legítima.

Que un col·lectiu, dubtosament majoritari, s’erigeixi ara com a únic amo de la veritat, la vulgui imposar i, així mateix, expulsar els qui no comparteixen la seva doctrina no és sinó un signe alarmant dautoritarisme que en qualsevol cas convé tractar.


II. A FAVOR DE LA DEMOCRÀCIA, QUE PERMET LELECCIÓ

Paradoxalment, en els darrers anys de greu crisi econòmica, social i institucional, shan fet evidents les qualitats de la nostra societat. La responsabilitat ciutadana ha estat, sens dubte, una delles, i la demanda de més democràcia un signe de maduresa de la nostra col·lectivitat. Els serveis socials, sanitaris i educatius són camps especialment sensibles a lafany regulador si soblida que el centre gravitatiu de les seves polítiques són les persones. Quan del que es tracta és de les dificultats per les que elles passen, la conversa, el consens i lacceptació de les limitacions pròpies i dels altres resulten ser l’única conjuntura que pot fer possible laparició de la invenció i el manteniment de la pau social.

L’estat del benestar no tan sòlid com voldríem, cert- ha estat sustentat en bona part pels nostres professionals socials, sanitaris i educatius- en els moments de més dificultats. Ells han acceptat complir amb escreix les seves responsabilitats en moments de pèrdua molt notable del poder adquisitiu, de drets laborals i de condicions dures de treball. Les seves formacions, les universitàries i les permanents, són molt diverses i moltes delles han estat sostingudes amb esforç per cadascun d’ells.

De ben segur que latenció pública és millorable i que de professionals nhi ha de moltes menes. Tanmateix, amb més o menys mesura, els seus bagatges formen part ja d’un bé comú. A més, el repte que lautisme planteja ha portat i porta a molts daquests professionals a inventar, des de la manca dun saber definitori, els recursos més adients per a les persones amb autisme i les seves famílies.

És també un fet compartit que les administracions treballen colze a colze amb els professionals de les nostres institucions i amb els col·lectius de pares, mares i afectats, des de la singularitat que caracteritza a cadascun dells.

Tot això ens porta a preguntar-nos:

D’on prové l’autorització  d’aquesta associació  a dictar als polítics com els professionals han de fer la seva feina i a demanar-nos a més obediència?

Quins són els professionals i experts que els assessoren i a quines institucions estan vinculats?

De quin coneixement sobre la diversitat de formacions i orientacions clíniques parteixen que malentenen volgudament la psicoanàlisi per a encabir-hi pràctiques molt diverses que no es reconeixen necessàriament com a tal?

On és el seu sentit de la democràcia que vol impedir als pares i mares escollir els seus recorreguts a la xarxa pública, i, als professionals, l’afinitat de la seva pràctica amb els seus criteris ètics i epistèmics?


Una petició com la daquesta associació -que porta limperatiu inscrit en el seu nom- instal·la la sospita entre professionals, politics i famílies. I lluny dafavorir la cohesió social, empeny uns i altres cap al trencament de tot lligam.

El Manifest de Minerva és una crida al respecte mutu entre els professionals, els familiars i els representants de l’administració i de polítics. Sabem que pensem diferent, que tenim orientacions diferents, però creiem que des del respecte ens podrem exigir, també, fer bé la nostra feina.


III. A FAVOR DE LA MULTIDISCIPLINARITAT I LES OPCIONS TEÒRIQUES DIVERSES

La qüestió de lautisme no havia estat mai en el primer pla de les polítiques socials i sanitàries. Aquesta situació ens permet seguir amb atenció els avenços de la ciència seriosa lents, encara que segurs- però, sobretot, abordar els impossibles que lautisme planteja des de la quotidianitat de les persones afectades i de llurs famílies. A la vegada, constatem que el protagonisme actual daquest diagnòstic pot generar una demanda de resolució difícil de suportar. Lactivisme del col·lectiu Aprenem n’és un exemple.

No disposem com a societat dun consens sobre les causes de lautisme ni tampoc dun acord professional sobre una suposada curació. Així, sense aquest consens, ens cal debatre des del coneixement rigorós d’allò que fem. No estem en disposició de pretendre que allò que ha servit per a uns hagi de funcionar per als altres.

No sent l’evidència científica que es pregona una evidència de curació, tampoc un mètode por oferir-se com a única proposta. En efecte, més enllà de la resposta de la ciència, els pares evidencien dallò que els ha servit, als seus fills i a ells. La seva evidència no és finalment científica, és testimonial.

Reduir el tractament de lautista a la rectificació de les seves conductes implica desconèixer que les persones patim, sentim, ens expressem, ens construïm en la relació amb els altres, i les nostres conductes, encara que qüestionin el sentit comú, en són un reflex. Encara que obvi, considerem com a persones també els anomenats autistes i esperem dells les seves expressions més íntimes, encara que no encaixin en la imatge narcisista del món.

Afegirem encara que reduir el tractament de lautista a la rectificació de les seves conductes implica considerar que la base daquestes tècniques rau en lobtenció de lobediència de lautista. Conseqüentment, tots aquells que no shi prestin seran segregats per incompatibilitat amb el mètode.

L’abordatge de lautisme no pot ser més que pluridisciplinar, ja que lafectació recau sobre gairebé totes les parcel·les de la vida del subjecte. Psicoanalistes de diferents orientacions, psicòlegs, logopedes, terapeutes diversos, psicomotricistes, metges, psiquiatres, pediatres, mestres i educadors han dexercir la seva feina des de la seva disciplina. Però el fet que la perspectiva de la que parteixen no sigui la psicoanàlisi no implica que sels hagi de requerir un abordatge conductual.

Convé tenir present que estan apareixent crítiques argumentades que, des de disciplines diverses, posen en qüestió l’ètica dels mètodes reeducatius i de rectificació de conducta.
Cal estudiar-los a fons, així com els textos de referència dunes pràctiques que, ja amb el fundador de l’ABA (Applied Behavior Analysis), O.I. Lovaas, se situaven al greu marge del maltracte.

Finalment, advertim que si reduïm els abordatges de lautisme a un de sol produirem grans bosses de segregació que no faran sinó augmentar el problema que preteníem resoldre. Lautisme és difícil, planteja molts interrogants i alguns impossibles, fet que demana que els recorreguts que els pares vulguin fer siguin tan diversos com els seus propis estils deducar. Si ladministració no ofereix aquestes opcions des de l’àmbit públic, faran aparició altres pràctiques molt més obscures.

Els sotasignants daquest Manifest, i tots aquells que s’hi aniran afegint –institucions, professionals de disciplines i orientacions diverses, entitats de familiars de persones amb autisme exposem:

1.     Que ens trobem davant duna agressió al dret fonamental en l’exercici de l’elecció de lorientació teòrico-pràctica dels professionals, del dret democràtic de pares i mares a escollir el tractament que considerin més adient per als seus fills i de la llibertat dexpressió de les persones afectades dautisme.

2. Que l’evidència científica, estendard de la seva batalla, ha de ser objecte duna anàlisi rigorosa i duna crítica fonamentada, ja que se serveix de la disciplina científica per a prometre més del que demostra.

3. Que necessitem lajut dels nostres representants polítics per a aturar pendents autoritaris com el que lidera avui Aprenem, així com lobertura despais de reflexió, discussió i intercanvi didees dels agents que estem implicats en la millora de les persones amb TEA i les seves famílies.

Aprenem ens ha situat davant duna disputa com aquella que, en el mite, havia de resoldre posar un nom a la ciutat d’Atenes. Neptú i Minerva van ser convocats a trobar lopció més pròspera però el primer va oblidar que posar un nom no volia dir fer-se amb el domini dun territori.

A Barcelona, el 21 de desembre de 2015

Neus Carbonell, Iván Ruiz
Directors del Foro autisme 2015
http://autismos.elp.org.es


Minerva, de Lavinia Fontana (1613), Galeria Borghese, Roma. Minerva, era la deesa de la saviesa i de les arts en la religió romana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El teu comentari ens pot ser molt ùtil