divendres, 17 de novembre del 2017

TEAcords impulsa el projecte “Digues-m’ho cantant”


TEAcords, és una associació que es va constituir, el 2014, quan un grup de pares, de nens amb autisme, que es reuníen periòdicament per a compartir les seves respectives experiències, es vàren posar d'acord per a conjuntar les seves iniciatives, perquè les persones amb autisme rebin un tracte respectuós de les persones, a nivell individual o col·lectiu, amb les què mostren dificultats a l'hora d'establir-hi lligams socials.

D'aquí, surt el nom de TEAcords. N'és una articulació de les sigles del Trastorn de l'Espectre Autista, TEA, amb la paraula Acord, què tant significa el pacte, el compromís, entre persones, com, a nivell musical, l'efecte sonor que es produeix, quan unes quantes notes, sonen simultàniament. Es tracta de posar d'acord, a diferents persones -cadascuna amb les seves particulars aportacions- en benefici dels subjectes en posició autista. 

Què podem dir dels subjectes en posició autista ?

D'entrada, l'autisme, ens replanteja de forma radical, l'aspecte que considerem més específic de l'èsser humà: l'estructura del llenguatge que ens permet parlar

Com és que nens que no tenen cap problema orgànic per a sentir i emetre sons, no es disposen a parlar o que inclús, desprès d'haver dit algunes paraules, deixen de dir-les?

El fet de parlar, que va més enllà de pronunciar sons, què implica?

Cal que hi hagi, almenys dos subjectes, constituïts com a tals.

La constitució del subjecte, es realitza a partir de l'articulació de les operacions d'alienació i de separació de l'altre, que deixen les seves marques, a partir del naixement. Així, es passa del naixement biològic al naixement psíquic -el naixement del subjecte- quan es pot identificar al seu nom i respondre amb el seu jo.

Un cop tenim dos subjectes, un, que es troba en "falta", es dirigeix a l'altre -a qui li suposa que li pot donar allò que a ell li falta- i n'espera un reconeixement del seu èsser. La "falta", és condició necessària per a l'existència del subjecte. El subjecte, com a tal, es caracteritza perquè sempre està en "falta" respecte de l'altre. 

L'altre, d'entrada, quan el nen acaba de néixer, es troba amb el plor del nen. El plor, amb el seu component sonor, pot ocasionar que la persona que fa funcions maternes, se senti commoguda. La persona que es deixa afectar pel plor, es planteja què vol de mi que el pugui satisfer i calmar...i li dóna resposta. 

El nou nascut, quan plora, no sap què li passa: nota un malestar i ho expressa amb el plor. El primer plor, no té una intencionalitat envers l'altre. L'altre, encara no consta. Serà a partir de les respostes que l'altre va assajant i oferint, com, el nen veurà els efectes que li tenen i arribarà a entendre el que li passa, a partir d'aquestes intervencions de l'altre. Llavors, el plor, anirà prenent una significació i el podrà utilitzar amb alguna finalitat. 

D'aquesta manera, es va construint un llenguatge particular, entre l'altre, en funció materna i el nen. Un llenguatge que ampliarà els seus límits i arribarà a entrar en el món del llenguatge. 
Les significacions que es van produïnt, estàn amarrades, lligades, a experiències de satisfacció o insatisfacció. Entre l'un i l'altre, es va tramant una relació, amb una base de satisfacció, què ho és par a ambdues parts. Es van trobant les maneres de viure i relacionar-se. El nen, va aprenent a passar les seves coses per l'altre i es va establint una relació previsible i satisfactòria, en termes generales.

Un moment important, en aquest procés de constitució del subjecte que parla, és quan apareix el "no". El "no", en les dues direccions: el no de l'altre i el no del nen. És el moment on l'altre, mostra un altre aspecte. Si fins ara, responia per la via de donar allò concret -la necessitat a satisfer- que se li demanava, amb el "no", pot donar allò que no es té. Pot dir què "no", precisament perquè se l'estima. 

El nen, també pot fer servir el "no", per a fer-se tenir en compte i diferenciar-se de l'altre. El "no" marca i assenta els límits, la demarcació necessària i, per tant, el respecte, entre l'un i l'altre.

Què passa, en aquest període de constitució del subjecte, en el cas dels nens amb autisme? 

Que el nen, no dirigeix les seves coses a l'altre, no les fa passar per l'altre i no s'activa el circuït de buscar en l'altre una resposta que el pugui satisfer, en els diferents àmbits de la vida diària. No es regula a partir de l'altre, sinò que intenta viure per sí mateix, sense el recurs a l'altre. Intenta "funcionar" per sí mateix. D'aquí l'avinantesa amb la paraula autisme. 

La persona més propera, pot viure que aquesta manera de fer, com un rebuig al que se li ofereix. Evidentement, resulta molt doloròs, veure que s'intenta oferir-li el millor de un mateix i que la resposta sigui el desinterès o la fugida. Però, més que en un rebuig, cal pensar en la dificultat en fer seu, el,que l'altre en vol de ell. No pot donar el seu consentiment (son paraules d’una persona amb autisme).

Com apropar-se o dirigir-se a algú que no et reclama o no n'espera, aparentment, res de tú, o que el que tú li ofereixes, no ho pot fer seu?

El nen que està en posició autista, s'habitua a resoldre les coses per sí mateix i s'habitua a una manera de fer, en la que no hagi de dependre de les respostes de l'altre. A partir d'aquí, haver de dirigir-se a l'altre, és com entrar en un terreny que se li fa incontrolable i, per tant, el vol evitar. I si és l'altre qui es dirigeix a ell, ho pot viure com una intrussió, una invasió, que se li fa insoportable i que li genera angoixa. Llavors, en defuig de l'altre. I és especialment, quan l'altre li mostra la seva intencionalitat, de forma oberta, quan li resulta més insoportable. 

Quan parlem, més enllà del missatge oral i de les paraules que es diuen, hi ha una intencionalitat. 

Volem que l'altre ens entengui i que respongui com considerem que hauria de fer.  Intentem  convèncer i que s‘identifiqui amb nosaltres. Hi ha un component de voler obligar a l'altre, i d'imposar-li el nostre punt de vista.

Això que per al que parla, li resulta el més normal, a la persona amb autisme, que es regula per altres criteris, no ho pot fer seu: s'angoixa i defuig del lligam amb l'altre. 

A partir d'aquest contexte, de la relació entre el nen amb autisme i l'altre, és com ens plantegem l'ús de les cançons, en l'educació. 

En les cançons, la lletra -la lletra que és el vehicle principal de l'intencionalitat de l'altre- està embolcallada per la melodia i no es mostra de manera tant directe o descarnada. La música, suavitza la paraula. És per aquesta vía, que el fet de dir les coses cantant, es pot fer més amable. 

No vol dir, això, que les cançons, per sí mateixes, tinguin aquest efecte. Serà, més aviat, l'ús que se'n faci de elles, el que pot donar resultat. 

Observem l'afinitat que molt sovint tenen els nens per les cançons i la música i veiem que això en pot ser una vía d'entrada inclusiva per el nen, per a poder establir algún lligam amb ell.

És per això que arribem a l'eslògan "Digues-m'ho cantant". 

Miquel Gómez
President de l'Associació TEAcords


Mollet del Vallès, 16-11-17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El teu comentari ens pot ser molt ùtil