Mec-mec! és el títol de la cançó que forma part del conte musical inclusiu ReMi, un nen que fa sol. La cançó és una metàfora d’un acte d’inclusió. Es vol representar com es pot construir un acte d’inclusió amb la creació i la interpretació de la cançó.
El protagonista del conte ha trobat la manera de controlar l’angoixa davant del so invasiu, en localitzar-ne un de similar en el teclat i que és capaç de reproduir sota el seu control. Amb l’onomatopeia del mec-mec, entra en el món de la paraula i regula la seva angoixa. Però mentre està fent aquesta tasca psíquica de control de l’angoixa, la seva activitat distorsiona i incomoda el funcionament de la classe i el treball de la mestra. Per a ell té molt de sentit el que està descobrint, però per a la classe representa una molèstia que dificulta l’activitat del grup, de la qual n’està al marge.
Llavors, la pregunta que ens porta a la inclusió és: quin sentit pot tenir per a ell? No per a nosaltres. Això és com pensar-se a un mateix com si fos una altra persona.
Per això, la inclusió parteix del fet d’estar disposat a operar un canvi en un mateix, que, si es fa, pot donar lloc que el nen amb autisme també el pugui fer, ja que les persones amb autisme necessiten de l’altre que l’acompanya, perquè faci de guia que els segueixi.
La cançó agafa com a punt de partida el mec-mec!, per a representar la incorporació a la classe del comportament d’en ReMi, que en un primer moment s’havia pres com quelcom a rectificar i que ara passa a formar part integrada en el funcionament col·lectiu. La lletra de la cançó s’ha triat expressament perquè d’entrada fos el nom de les notes que la componen (Do, Re, Mi, Fa i Sol), per a buidar-la de sentit i facilitar d’alguna manera la introducció en el llenguatge musical, identificant les notes pel seu nom. Més endavant, es podrà fer servir la mateixa melodia per a posar-hi una lletra amb més intencionalitat.
Les persones amb autisme, quan entren en el món de la paraula i de la relació a través d’aquesta, poden arribar a entendre el missatge que se’ls dirigeix però tenen dificultat a identificar-s’hi. Aquest obstacle a identificar-se amb l’altre sovint es confon amb el fet que no ha entès el que se li diu. La dificultat principal no és entendre, sinó respondre tal com l’altra persona espera que faci quan se li dirigeix un reclam. En les demandes que se li fan, es troba amb una intencionalitat de l’altre, amb la qual tenen dificultat per a identificar-se i fer-la seva.
Si fem una distinció entre el llenguatge verbal i el musical, diríem que a la persona amb autisme li resulta més assequible la via musical. Entrar en el discurs, més directe i urgent, de la paraula resulta més dificultós que entrar en el terreny musical, que pot suavitzar o amorosir la paraula, quan l’acompanya.
La pregunta seria: com podem fer servir la música per a donar lloc a la paraula? Com la podem fer servir per a facilitar els vincles personals?
I la cançó ve a simbolitzar un acte d’inclusió —com la de la lletra i música que s’articulen per a produir una cançó— que comença amb un mec-mec!, que s’articularà amb la melodía.
Llavors, la pregunta que ens porta a la inclusió és: quin sentit pot tenir per a ell? No per a nosaltres. Això és com pensar-se a un mateix com si fos una altra persona.
Per això, la inclusió parteix del fet d’estar disposat a operar un canvi en un mateix, que, si es fa, pot donar lloc que el nen amb autisme també el pugui fer, ja que les persones amb autisme necessiten de l’altre que l’acompanya, perquè faci de guia que els segueixi.
La cançó agafa com a punt de partida el mec-mec!, per a representar la incorporació a la classe del comportament d’en ReMi, que en un primer moment s’havia pres com quelcom a rectificar i que ara passa a formar part integrada en el funcionament col·lectiu. La lletra de la cançó s’ha triat expressament perquè d’entrada fos el nom de les notes que la componen (Do, Re, Mi, Fa i Sol), per a buidar-la de sentit i facilitar d’alguna manera la introducció en el llenguatge musical, identificant les notes pel seu nom. Més endavant, es podrà fer servir la mateixa melodia per a posar-hi una lletra amb més intencionalitat.
Les persones amb autisme, quan entren en el món de la paraula i de la relació a través d’aquesta, poden arribar a entendre el missatge que se’ls dirigeix però tenen dificultat a identificar-s’hi. Aquest obstacle a identificar-se amb l’altre sovint es confon amb el fet que no ha entès el que se li diu. La dificultat principal no és entendre, sinó respondre tal com l’altra persona espera que faci quan se li dirigeix un reclam. En les demandes que se li fan, es troba amb una intencionalitat de l’altre, amb la qual tenen dificultat per a identificar-se i fer-la seva.
Si fem una distinció entre el llenguatge verbal i el musical, diríem que a la persona amb autisme li resulta més assequible la via musical. Entrar en el discurs, més directe i urgent, de la paraula resulta més dificultós que entrar en el terreny musical, que pot suavitzar o amorosir la paraula, quan l’acompanya.
La pregunta seria: com podem fer servir la música per a donar lloc a la paraula? Com la podem fer servir per a facilitar els vincles personals?
Associació TEAcords Tel 661 978 648 c/e: teacordsmdv@gmail.comInstagram: #teacords #diguesmhocantant Blog: teacordsmdv.blogspot.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El teu comentari ens pot ser molt ùtil