Qui vol educar, dirigeix la seva demanda a l'altre i li diu què ha de fer, per a poder adquirir l'aprenentatge. Suposa i espera que la persona a educar, ha d'estar disposada a rebre els coneixements que se li transmeten i a respondre en conseqüència.
En aquesta manera d'educar, l'educador es posa en el lloc de ser el model a imitar i considera que té el saber que no té, el que serà l'objecte destinatari de la seva activitat educativa. El fet d'estar en posició de saber, es pensa que li dóna dret a imposar-se sobre la persona a educar i, en certa manera, a exigir de l'altre que respongui segons el que se li demana o, dit sense embuts, se li mana. Sense ser-ne massa concients, perquè ho prenem com el més normal, estem intentant imposar el nostre saber a l'altre.
Aquest model d'educació, que no deixa de ser autoritari, està centrat en la figura de l'educador. La persona a educar, simplement, es tracta que sigui obedient, es deixi fer i aprengui segons se li mana, "com Déu mana", diríem col·loquialment.
Una cosa que es pot aprendre del psicoanàlisi és que considera que a la persona a educar cal suposar-li un saber, de manera que capgira els llocs de l'agent de l'eduació i el pacient a qui va dirigida. Suposa que el subjecte a a educar, té un saber que és desconegut per l'educador. Llavors, s'espera de l'educador que es disposi a intentar conèixer aquest saber. Per a fer aquest canvi de posició, ha d'estar disposat a mantenir en latència el propi saber. S'ha de poder prendre distància d'un mateix, per a estar en condicions de deixar-se sorprendre pel saber de l'altre.
El fet de suposar un saber a qui es pretèn educar, condiciona a que no es faci res sense el seu consentiment. N'és una garantia de la relació no impositiva.
Si això és aplicable a l'acte educatiu, en general, encara ho és més quan es tracta de l'educació dels subjectes amb autisme.
Què passa amb el model educatiu estàndar d'educació, el que ens resulta més familiar i proper? Que precisament aquest model peta frontalment amb la posició de la persona amb autisme. Aquesta, no li suposa a l'altre un saber i la demanda que l'altre li dirigeix a ell, se li fa insuportable i no s'hi identifica en absolut. L'educador en potència, es pot sentir rebutjat, que no se li fa cas i si es mostra massa insistent, pot provocar l'angoixa i inclús l'agresivitat de la persona amb autisme. El subjecte amb autisme, busca una manera pròpia d'estar en el món, sense necessitat de buscar el recurs de l'altre. Aprèn per sí mateix i mira de fer la seva experiència sense haver de recorre al saber de l'altre. És un saber que no passa per l'altre i això en té les seves conseqüències en les relacions amb els altres i amb la manera d'estar en el món de les persones que es serveixen de les paraules.
La imposició educativa, per molt ben intencionada que es presenti, és totalment contraindicada amb els subjectes amb autisme. En Lacan, un psicoanalista, indicava que no ens hem d'ocupar dels autistes i que sens dubte hi ha coses a dir-los. Què podem dir als autistes, sense ocupar-nos de ells i dir-los el que han de fer, segons nosaltres, que ens considerem el patró de la normalitat?
Cal suposar que tenen un saber, per molt extrany que ens resulti, i que estem disposats a deixar-nos sorprendre. Ens podem preguntar quin sentit pot tenir, per a ell, i no per a nosaltres, això que fa, ja que el seu actuar, no va dirigit a nosaltres. D'entrada, ens hem de prendre seriosament tot el que fa i abstener-nos de voler-lo guiar. És ell qui porta la iniciativa. Hem de disposa-nos a seguir-lo i veure si accepta la nostra companyia, sense pretensions. Si ens dóna entrada, és quan podrem introduir algun element, a manera de proposta. Veurem la seva reacció, com ens respon i si podem aspirar a ser "el guía que em segueixi", tal com deia Donna Williams, una persona amb autisme, de les que ha parlat de la seva experiència al respecte.
Miquel Gómez
Mollet del Vallès, 25-10-16
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El teu comentari ens pot ser molt ùtil